ALTERNATIVES DE L'ESPERIT
L'Esperit,
va abandonar l'Església?
Per:
Antoni Ferret
Acostumo a opinar,
cada vegada que l'ocasió ho permet, que la Direcció de l'Església
(autoanomenada «Jerarquia», paraula que no m'agrada) durant un llarg espai de
temps, bastant coincident amb l'Edat mitjana, no representava, en absolut, una
autèntica Església de Crist, ja que ni tan sols es podia considerar cristiana.
Era en una gran part
feudal, mantenia una actitud de domini sobre els pagesos, actitud que algunes
vegades fins i tot va ser agressiva, molts arribaven al càrrec per ser fills de
famílies riques i poderoses. Tal Direcció era més aviat anticristiana. El
període al qual em refereixo, molt a grosso modo, es pot molt ben situar entre
el segle X i el segle XV (tots dos inclusivament).
Sovint em pregunten: Vostè entén, doncs, que
l'Esperit va abandonar l'Església durant tant de temps, contravenint la promesa
de Jesús d'una assistència per sempre?
Avui m'esforçaré en
una resposta una mica detallada. Abandonar l'Església? Mai. Abandonar els seus
indignes representants? Per descomptat que sí, només faltaria, no hauria estat pas
l'Esperit de debò si tal cosa no hagués fet. I com s'explica això?
L'Esperit és molt
lliure, i actua molt lliurement. No està sotmès a cap llei, ni a cap dogma, ni a cap acord, ni que fos d'un
Concili. I moltíssim menys als maleïts cànons. No té límits, només l'Amor.
Durant aquests segles
va actuar de forma molt lliure, molt competent, molt continuada. Vegem-ho:
1)Moviment cluniacenc. Segles X-XII. Renovació
de la vida monàstica: més espiritualitat i més cultura. Epicentre a França, i
expansió europea.
2)Moviment
cistercenc. Segle XII i continuació indefinida. Treball agrícola dels monjos, i
predicació de l'Evangeli als nous països. També de França cap a la resta d'Europa.
(Fins aquí només vida
monàstica, però pensem que els monestirs eren un nucli molt central del
feudalisme religiós.)
3)Moviment valdés.
Civil. Segles XII-XIII. Moviment regional del sud de França, principalment.
Molt evangèlic, i molt centrat en la vida de pobresa i en la predicació popular
de l'Evangeli, per part d'homes i de dones (a l'Església oficial era un
monopoli dels sacerdots).
4)Moviment càtar (o
albigès). Segles XII-XIII. També del sud de França. Promotor d'una vida pobra i
senzilla. No obstant això, predicava una sèrie d'afirmacions dogmàtiques molt
especials i, sobretot, una moral molt dura: rebuig del cos, del matrimoni, del
sexe…
5)L'orde franciscà.
Segle XIII i següents. D'Itàlia, a la resta d'Europa, i després, a la resta del
món. Vida de pobresa, precisament com a crítica i protesta contra la riquesa de
l'Església oficial, i predicació de l'Evangeli.
6)L'orde dominic.
Segle XIII, també des del sud de França al món. Més precisament basat en la
predicació itinerant, com a objectiu principal, i no complementari.
7)La Reforma
protestant. Segle XVI i indefinidament. Gràcies a una persona excepcional, com
a bona i com a intel·ligent. Condemna valenta del que «havia de ser» i «urgia»
ser condemnat. Impressionant popularització de l'Escriptura «recuperada del seu
confinament secular», gràcies a la impremta. Rebrot d'espiritualitat.
8)Els jesuïtes
(oficialment, la Companyia de Jesús). Segle XVI, i indefinidament. Encara que
iniciat a Espanya, l'orde es va centralitzar i es va desenvolupar des de Roma,
cap al món. Especialitzats, més que en la predicació popular, en l'estudi
teològic i en l'ensenyament reglat, en universitats i col·legis superiors. Més integrats a l'Església oficial que els
moviments anteriors, ja que es veien com més «d'ordre». (Algunes vegades han aparegut com molt forts
i dominants, la qual cosa ha portat problemes. Després d'haver sigut la dreta
de l'Església, avui són l'entitat religiosa més d'esquerres.)
Què ens sembla? Va
treballar l'Esperit, i els homes i les dones que el van seguir? Va tenir bones
idees? Va haver-hi una continuïtat cristiana al llarg d'aquesta època negra,
encara que molt extraoficial, gairebé gairebé diríem que de manera
«desobedient»?
Vull precisar que va
cobrir bastant bé el període d'aquests segles tan negres (no els únics negres,
però sí els que més).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada