El proppassat 13 d’octubre es va
celebrar a Tarragona l'acte de beatificació de 522 persones, totes del bàndol
dels vencedors de la Guerra Civil Espanyola i del nacionalcatolicisme franquista.
Un acte que, un cop més, haurà servit per a confondre religió i política, i
intentar mantenir la divisió social entre vencedors i vençuts. Que la cerimònia de beatificació s’hagi fet a Tarragona, no és casual,
car algú ha volgut deshonrar la figura del llavors arquebisbe d'aquesta diòcesi,
cardenal Vidal i Barraquer, que en un gest lúcid i valent es va negar a signar
la Pastoral Col·lectiva dels bisbes espanyols de juliol de 1937 a favor del cop
d’Estat de Franco, cosa que li va ocasionar la persecució i l'exili.
En aquestes
condicions, i en el context del debat sobre la recuperació de la Memòria
Històrica, la jerarquia espanyola, amb la seva coneguda praxi integrista, ha
col·locat en un espai de fàcil crítica a tota l’Església catòlica, al haver fet
una instrumentalització partidista dels morts. Els ara beatificats mai haurien
pogut imaginar-se que, setanta-cinc anys després, el sector més recalcitrant de
la societat espanyola pretengués treure profit polític de l’aixecament militar feixista.
Certament la jerarquia addueix que cap
persona pot ser portada als altars si en la causa del seu assassinat s’hi
barregen motivacions no estrictament de fe. Però oblidar els milers de
laics i eclesiàstics assassinats pel franquisme per motius de fidelitat al
poble i -sovint també de fe- és una injustícia que impossibilita la reconciliació,
especialment perquè la jerarquia espanyola encara no ha demanat perdó per la
seva vergonyant benedicció i implicació, primer
en el cop d’Estat i, després en els 40 anys de dictadura.
Vull suposar que aquesta massiva beatificació
és, encarà, una herència (una més) del pontificat de Ratzinger i una victòria
de l’episcopat espanyol i del cardenal Rouco Varela en particular, o el què és
el mateix, l’existència de greus contradiccions entre l’Evangeli i el Vaticà, la
qual cosa deu haver comportat, a ben segur, un greu contratemps en els esforços
del papa jesuïta Francesc per evangelitzar l’Església i apropar-la al missatge
de Jesús de Natzaret, que tants motius d’esperança dóna als pobres i marginats
de la societat d’avui, cinquanta anys després de la mort del bon papa Roncalli.
L’església dels pobres que preconitza el papa
Bergoglio, la de la teologia de l’alliberament, que fou aniquilada conjuntament
amb la doctrina del Concili Vaticà II, pels papes Wojtyla i Ratzinger, ha de
perseguir alliberar-se de qualsevol instrument de poder que la pugui allunyar
del que predicava Jesús per terres galilees. És evident que l’Estat del Vaticà,
les seves estructures que recorden la Roma dels emperadors, l’extravagant i luxososa
Cúria amb la pompositat desfasada dels seus cardenals, han de ser desmantellats
per obsolets i impropis de l’Església; també ha de ser un objectiu prioritari
del papa, que l’home i la dona siguin equiparats en dignitat, responsabilitats
i carismes. L’Església ha de posar fi, a la gravíssima discriminació que per
raó de gènere, ha practicat tota la vida.
L'Església, per tant, ha d'exercir fonamentalment, la funció de portadora
de la pau i la concòrdia, conseqüentment, no s'ha de relacionar amb el món en
funció d'ella mateixa sinó en funció de la construcció del Regne de Déu, això
és, en funció de la justícia i de la veritat. En cas contrari, si s'allunya i
es confronta amb el món, per molt dret que tingui a reconèixer el mèrit dels
seus, corre el risc d'esdevenir sectària. I ja que com a Església aspira a
manifestar socialment el missatge de Jesús, no hauria d'oblidar mai d'encarnar
en sí mateixa aquest desig de Jesús recollit en l'evangeli sobre la unió dels
seus seguidors: "Que siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells,
jo els guardava en el teu nom, el que m'has donat. He vetllat per ells i no se
n’ha perdut ni un sol. "(Jn 17,11-12).
Girona, 1 d’octubre del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada