TORNEM A PARLAR DE L’AMOR

Selecció i redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mt 22.34-40)* escrit per Fray Marcos**.

Avui Mateu ens presenta la pregunta que li fan uns fariseus a Jesús, per probar-lo: «Mestre, quin és el manament més grand de la Llei?» (Mt 22,36. MCI)

La pregunta no té res de senzilla. En aquell temps, la majoria dels juristes donaven la mateixa importància i obligatorietat als sis-cents-tretze manaments que constituïen la Llei. Tanmateix, hi havia alguns que defensaven que guardar el repòs del dissabte era la primera de les obligacions. I, també hi havia qui consideraba que la principal obligació, per un jueu era l’amor al proïsme,. Però a ningú se li hagués ocorregut dir que el principal manament, en reralitat eren dos.

A la pregunta, Jesús respon recitant la "shemá": «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC…» (Dt 6,4-9. BCI). Oració, que cada israelita piadós recitava dues vegades al dia. Però Jesús hi afegeix la que fa referència a la Llei, 19,18, que prescriu: estimar al proïsme com a tu mateix.

L’originalitat de Jesús és doble. Per una banda, uneix el dos manaments i per l’altre, amplia el concepte de proïsme. És a dir, posa en peu de igualtat, l’amor a Déu i l’amor als homes.

Joan, vint anys després, ho presenta, en el seu evangeli, con un nou manament: «Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.» (Jn 13,34.BCI). Amb aquest nou manament, Jesús diferencia les dues aliances. La Llei de Moisés (AT.), que pretén la cohesió del grup, establint un Déu únic que aglutini la comunitat. I, a la vegada, estableix uns preceptes que evitin que els individus es destrueixin mútuament. Els preceptes són: no matar, no robar, no cometràs adulteri, etc.

Jesús no dóna per bo l’estricta compliment d’un precepte, sinó que introdueix el concepte de resposta a l’amor que és Déu. L’amor que demana Jesús (NT.), ha de sorgir des del més profund de la persona. Es tracta de manifestar a l’exterior allò que Déu és per a mi.

També queda modificat per Jesús, el que s’entén per proïsme. Per a un jueu, el proïsme, era la gent del seu poble... Però Jesús desmunta aquesta barrera i postula que tots som exactament iguals per a Déu.

Els cristians sovint hem oblidat que a Déu se l’estima, estimant a l’altre (proïsme) sigui qui sigui, o sigui d’on sigui. Per a Déu no hi ha elegits; ell és el Déu de tots.

Així és com ho va entendre Pau: «Qui estima, compleix amb la resta de la Llei.» L’home i la dona només arriben a la seva plenitud a través de l’amor.

Jesús modifica el «com a tu mateix», posant-se d’exemple, per: «com jo us he estimat.» Si considerem que “l’altre” és inferior a mi, la nostra relació no pot ser d’amor. En aquest sentit, donar el que ens sobre no és fer caritat.

Selecció i redacció: Salvador Sol.

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html