EL GRAN MISTERI DE DÉU.

«A Déu, ningú no l’ha vist mai» (Jn 1,18) L’abadessa del monestir de sant Benet de Montserrat, Maria del Mar Albajar defineix la vida monàstica com «una fascinació de Déu». Tot i reconeixent que, «quan parlem de Déu no sabem ben bé què diem». (cita d’Oriol Domingo, Foc Nou, nº 472). El poeta Rainer Maria Rilke diu «Encara que no ho vulguem, Déu madura». Madura en el coneixement que tenim d’ell, encara que seguim sense saber-ne gairebé res. Qui sí pot parlar de Déu en propietat és Jesús, que fins i tot l’anomena Pare (Abba) i ens en fa fills seus. Alguns poden veure que aquestes afirmacions tenen elements antropomòrfics derivats de la mitologia pagana, en la que els déus tenien forma humana i participaven dels defectes propis d’aquesta condició. Però les paraules de Jesús són precises: «qui m’ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9) Probablement no es referia al seu aspecte físic, a la seva corporeïtat, sinó a l’acció salvífica que realitzava en el món; en la construcció d’un regne de pau i de justícia.
Les divinitats cristianes no tenen atributs humans. Jesús, que era de «condició divina» (Fl 2.6) va prendre figura humana en encarnar-se, «el Verb s’ha fet home» (Jn 1,14). Podríem dir que la segona persona trinitària va fer un parèntesi, deixant la seva divinitat per a poder esdevenir «vere homo»?, fins la mort i resurrecció. Són les seves «dites» i els seus «fets» el que l’emmirallen amb Déu. Aquest, en modelar l’home a imatge i semblança seva; «a imatge nostra, semblant a nosaltres» (Ge 1,26) li confià dues missions: el conreu i protecció de la terra (cf Ge 2,15) i tenir cura del germà. (cf Ge 4,9) Jesús excel·lí en l’amor per la terra (pels lliris i els ocells) i en la misericòrdia pel proïsme. Des d’aleshores, tot home o dona que el segueix, tot aquell que pot dir com sant Pau «Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20) no és Déu però el representa. Com deien els primers cristians quan eren ajudats en alguna tribulació: Si «Has vist el teu germà?», aquell que ha tingut cura de tu, «has vist a Déu!».
Avui hi ha un retorn teològic a l’ecologia i el que s’ha denominat «sagrament del germà». Dues maneres de parlar de Déu sense anomenar-lo. La identificació entre Déu i el Regne predicat per Jesús, es basa en un únic manament: «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34) Perquè «qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà». (1Jn 4,21). Aquesta «presència» indirecta de Déu en l’altre, és el que duu a la «fascinació» de que parla l’abadessa del monestir de Montserrat.
Déu està dins l’home i la dona, diuen algunes religions orientals, però això no vol dir que siguin Déu. També els panteistes pretenen que Déu és l’univers, però tampoc és això. Les cultures mil·lenàries han assenyalat llocs sagrats per a poder donar lloança als déus. Tanmateix, el Senyor de l’Univers diu a Moisès: «treu-te el calçat dels teus peus; doncs el lloc on et trobes és una terra santa» (Ex 3,5) Que determinats espais del món es considerem sagrats, se’ns apareguin com una hierofania, no ens ha de confondre. El Creador no es dissolt dins la creació i va més enllà de tot el que té vida.
El gran misteri de Déu és que el considerem absent mentre ell segueix actuant en la història. David Jou ha dit algunes vegades: «entre tots hem exiliat Déu a un cel invisible, oblidat i llunyà». Però ell estava a la creu amb Jesús i al costat de les víctimes de l’Holocaust, i ara és als camps d’immigrants que fugen de persecucions i guerres, i amb tots aquells que són rebutjats per la societat, donant-los força i esperança.

Salvador Sol