EL LLIBRE DE JOB

Per: Antoni Ferret

Un dels llibres més curiosos de la Bíblia és el Llibre de Job. Persona imaginària i autor desconegut. Contràriament als altres testimonis que s'exposen, aquest no és una mostra de l'ideal que després s'anomenaria «cristià», sinó que es considera més aviat com un contratestimoni: en diversos llocs el personatge acusa Déu de ser injust, pel fet de permetre que el mal afecti persones innocents, i, en canvi, la felicitat als injustos. Però anem a pams...

Comença així:

«Hi havia un home a la terra d’Us que es deia Job. Era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s’apartava del mal. Tenia set fills i tres filles. Posseïa set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i tota una gentada que treballava per a ell. Era l’home més poderós de les terres d’orient.»

Primera crítica: l’autor bíblic considera que era íntegre i recte, reverenciava Déu i s’apartava del mal un home que havia arribat a acumular quasi 12.000 animals i que tenia una gentada que treballava per a ell. Doncs no era tan íntegre i recte. Si ho hagués estat hauria multiplicat la riquesa en benefici de tots. Aquesta acumulació hem de suposar que era producte de l’explotació de la gentada que treballava per a ell, i dels tractes avantatjosos amb els compradors dels seus productes.

És clar que no podem aplicar criteris socials d’ara a una situació que correspon a 2.500  anys enrere o potser més. (El llibre no dona data de redacció.) L’autor bíblic està subjecte a una mentalitat antiga, que això ho trobava normal.

L'argument és que un dia, a la cort celestial, Déu fa observar a un àngel acusador la rectitud i la bondat de Job. Però l’acusador, envejós, li diu a Déu que, si Job és tan bo és perquè Déu el beneeix i els seus béns es multipliquen. Que si li anessin malament les coses, Job el maleiria. Aleshores Déu permet que l’acusador el perjudiqui en els seus béns, a veure què passa.

Una observació. L’autor bíblic considera que la riquesa de Job és producte d’una benedicció de Déu. Em remeto a la crítica anterior: pot ser més aviat producte de la seva rapacitat i explotació.

El cas és que, per una sèrie de desgràcies, Job perd els seus animals, els seus jornalers i els seus fills. I Job continua reverenciant Déu. Diu: «Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dona, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom!»

Déu fa notar la fidelitat de Job a l’acusador, però aquest, dolent perquè sí, li diu que, si en comptes d’afectar-li els béns li afectés la mateixa persona, llavors el maleiria. Déu, novament, vol fer la prova i autoritza l’acusador perquè perjudiqui la seva persona. Llavors l’acusador va afligir Job amb una úlcera que li cobria tot el cos.

Job no va pas maleir Déu. Diu: «Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?» 

La major part del llibre és ocupada pels diàlegs entre Job i tres amics seus que, sabedors de la seva desgràcia, van a consolar-lo. I un altre amic que després li parla. Tot això són poemes en vers.

Una cosa que destaca són les queixes de Job:

Que mori el dia que vaig néixer

i la nit que s’adonà que era concebut un home!

(...)

Per què no vaig morir en el si matern

o no vaig expirar acabat de néixer?

(...)

Tant de bo es poguessin pesar

la meva ràbia i el meu infortuni

i els posessin plegats a les balances!

Serien més feixucs que la sorra de la mar!

(...)

Tant de bo que es complís el meu prec

i Déu satisfés el meu desig:

que es decidís a esclafar-me,

que estengués la mà i em tallés la vida!

Més importants són encara les seves crítiques contra un Déu suposadament injust:

Hi ha un sol camí, per més que jo parli:

ell aniquila tant culpables com innocents.

Quan un flagell causa la mort,

ell encara riu de la desgràcia dels innocents.

Paraules gairebé sacrílegues.  O bé:

Quan s'apaga la llàntia dels malvats

i cau damunt d'ells la desgràcia?

Quan els fa sentir Déu el seu enuig?

Del diàleg entre Job i els seus amics es dedueix que potser Job no és tan íntegre i recte com diu el llibre. El seu amic Elifaz l’acusa:

Has fet empenyorar il·legalment el teu germà,

li has pres els vestits, l’has deixat nu;

no donaves aigua al qui tenia set,

has negat el pa al qui tenia fam.

Tu, home fort, posseïes la terra;

t’hi vas instal·lar de manera arrogant.

Despatxaves les viudes amb les mans buides

i deixaves els orfes sense ajuda.

Acusacions que no són pas desmentides per Job en el seu discurs següent.

Però Job defensa, d’una manera genèrica, la seva innocència:

Pel Déu vivent, que em nega la justícia,

pel Totpoderós, que m’omple d’amargor,

juro que, mentre em quedi un glop de vida

i conservi als meus narius l’alè de Déu,

els meus llavis no diran res d’injust

ni amb la llengua trairé la veritat!

Lluny de mi donar-vos la raó!

Defensaré la meva innocència mentre visqui.

I més endavant, diu unes paraules que contradiuen l’acusació d’Elifaz:

Jo salvava el pobre suplicant

i l’orfe sense empara.

Els agonitzants em beneïen.

Jo tornava el goig al cor de la viuda.

Per vestit em posava la justícia,

el dret em feia de mantell i diadema.

Jo era els ulls del cec

i els peus del coix,

era el pare dels pobres

i l’advocat dels estrangers.

Paraules que serien una bella mostra del futur ideal evangèlic, si fossin veritat. Però... sabent que ha acumulat tanta riquesa... És que de vegades es dona el cas de persones considerades justes i íntegres, que roben milions i, per exemple, donen centenars (o potser fins i tot milers) als pobres, els quals, de vegades són pobres per la culpa de la persona «íntegra». Per tant, les paraules justificadores de Job no són del tot segures.

Finalment (el llibre no diu quant temps va passar) Déu s’adreça a Job. Li fa unes llargues disquisicions sobre les meravelles de l’univers i sobre les meravelles del món animal, com a obres seves. Però no li dona cap raó relacionada amb l’úlcera que Job pateix. Job respon de manera submisa:

És cert! He parlat en la ignorància

de coses grans que no puc entendre.

Aleshores, «el Senyor li va retornar la felicitat perduda i li va duplicar els béns». Job arribà a posseir catorze mil ovelles, sis mil camells... etc. Tingué set (nous) fills i tres filles. Però NO RECUPERÀ els fills inicials que tenia abans, morts. I morí «després d’una llarga vida».

Encara s’ha de notar una cosa. Al principi va perdre els fills i les filles, però li va restar la dona. Ara bé: la dona només apareix una vegada en tot el llibre, per dir-li a Job que maleeixi Déu... És a dir: una sola intervenció i negativa. Job és consolat en la seva pena pels seus amics, però no per la seva dona. És un llibre masclista.

I encara diré més. El «tema» del Llibre de Job és fals. Perquè aquest tema és que Déu permet les desgràcies de Job per «provar-lo», per veure si, tot i així, li continua sent fidel. Però ni aquest seria un procedir correcte, ni el Déu realment existent tenia cap necessitat de provar-lo.

En conclusió: crec que ni Job és realment íntegre, ni el déu que ens mostra l'autor és just.

Finalment, és bo que la Bíblia mostri, també, aquesta actitud crítica. Actitud que tenen moltes persones, que no entenen com Déu pot permetre tant de mal. I el triomf i la felicitat dels injustos. Però... aquesta felicitat pot ser només externa i enganyosa, ja que, en principi, ningú no sap què passa dins de cada persona. I la felicitat pot dependre d'altres coses més que del triomf econòmic o polític...