ÈTICA I INDEPENDÈNCIA.

Aquests dies se senten veus que diuen «independència» i altres que proclamen «España no se rompe, no es negociable» i alguna cosa més. Bé, però tant els uns com els altres s’haurien d’explicar i no hauria de valer un no com a resposta. Un principi ètic bàsic i universal, acceptat per totes les doctrines i religions, és aquell que considera l’autonomia del ser humà en el dret a manifestar i desenvolupar les seves necessitats de ser feliç.  Per això ha deixat de ser sedentari per assolir la seva condició de nòmada, amb els riscos que això comporta. Però només sobre la base de trencaments, inseguretats i transgressions s’ha construït la història, ha evolucionat la humanitat.

Ser o no independent és una decisió d’aquell que vol ser-ho. La història ens diu que els hebreus es van emancipar d’Egipte i es van constituir com a poble lliure i per a decidir aquesta acció no es va consultar si els egipcis volien o no aquesta separació. Sobretot perquè en la seva condició d’esclaus els anava molt bé tenir-los dominats.

Desobeir algunes lleis, en algunes ocasions, pot ser virtuós, Jesús va transgredir lleis jueves i es manifestà contrari a la pax romana, perquè no és ètic seguir lleis contràries als més dèbils i el legislador no té cap voluntat de canviar-les.

La independència de Catalunya es justifica per les agressions que es reben de les institucions de l’Estat espanyol, que anul·len les seves possibilitats de creixement socialment i cultural. Es tracta de la incompatibilitat de convivència entre dos models de societat: l’Espanya de matriu castellana i Catalunya, que al llarg dels segles ha manifestat la voluntat de reivindicar les llibertats històriques arrabassades per guerres i invasió de competències.

De res han servit les moderades aportacions per el reconeixement de la singularitat catalana que els bisbes amb la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya (1985) i la ratificació Al servei del nostre poble (2001) no ya perquè els bisbes de la CEE (Conferencia Episcopal Española)  amb algun vot favorable d’algun català, declarés que la Unitat d’Espanya és un bé moral, etc. Etc. Tampoc el Vaticà ha escoltat la veu de la CET (Conferència Episcopal Tarraconense) constituïda el 1969 i encara no totalment reconeguda. 

Caldria recordar als catòlics catalans les paraules de Joan Pau II a les Nacions Unides (5 d’octubre de 1995) quan és va manifestar a favor del «dret de les nacions» associat al «drets humans». El papa Francesc reconeix el dret a la independència de les colònies americanes d’Europa però mostra una certa reticència en el cas català, per si hi ha hagut «unitat forçosa» d’anexió.

Segons que escriu Xavier Morlans, El dret a decidir avui a Catalunya a la llum de la Doctrina social de l’Església. (El Pregó, Suplement d’estiu 2015) Aquesta és la pregunta que es fan els independentistes: «En la relació d’Espanya amb Catalunya, hi ha hagut antecedents d’una pretensió d’annexió per la força?» I, ell mateix respon: 1714 Guerra de Independència, 1923 Primo de Rivera 1936 Guerra civil, 1939 Repressió franquista,,, Cal seguir per a demostrar que efectivament la unitat ha estat forçosa? 

S’imposa que l'ètica il·lumini aquells que consideren que els independentistes no són majoria. Però tampoc ho són els que consideren Catalunya comunitat autònoma d’Espanya. Doncs? Un referèndum ens trauria de dubtes. Així de senzill! 

Salvador Sol