El primat de Pere i els seus successors sobre l'Església universal és un
principi fonamental que ha mantingut sempre l'Església catòlica, i que han
rebutjat sempre les altres esglésies, sobretot les protestants.
La base bíblica en què s'ha basat sempre aquest principi són les paraules
de Jesús a Pere en el capítol 16 de Mateu (16, 17-19).
Però el problema ha sigut sempre que aquestes paraules només les cita
Mateu. Vegem els tres textos:
Mateu (16, 13-20): Després Jesús va
arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
—Qui diu la gent que és el Fill de
l'Home?
Ells respongueren:
—Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres Elies; d'altres
, Jeremies o algun dels profetes.
Ell els preguntà:
—I vosaltres, qui dieu que soc?
Simó Pere li respongué:
—Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.
Llavors Jesús li va dir:
—Feliç de tu,
Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del
cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva
Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré
les claus del Regne del cel; i tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat
al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el
Messies.
Marc (8, 17-30): Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de
Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:
—Qui diu la gent que soc jo?
Ells li respongueren:
—Uns diuen que ets Joan Baptista;
d'altres , Elies; d'altres, algun dels profetes.
Llavors els preguntà:
—I vosaltres, qui dieu que soc?
Pere li respon:
—Tu ets el Messies.
Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.
Lluc (9, 18-21): Una vegada que
Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell.
Llavors els preguntà:
—Qui diu la gent que soc jo?
Ells respongueren:
—Uns diuen que ets Joan Baptista;
d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat algun dels antics
profetes.
Ell els preguntà:
—I vosaltres, qui dieu que soc?
Pere respongué:
—El Messies de Déu.
Però ells els manà severament que no
ho diguessin a ningú.
Sembla molt estrany que unes
paraules que han sigut tan importants, o que s'hi ha donat tantíssima
importància, Marc i Lluc no les esmentin.
També se sol aportar el text del
capítol final de Joan, una volta Crist ressuscitat.
Joan (21, 15-19): Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:
—Simó, fill de Joan. m'estimes més
que aquests?
Ell li respongué:
—Sí, Senyor, tu saps que jo
t'estimo.
Jesús li diu:
—Pastura els meus anyells.
Per segona vegada li preguntà:
—Simó, fill de Joan, m'estimes?
Ell li respon:
—Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li digué:
—Pastura les meves ovelles.
Li preguntà Jesús per tercera
vegada:
—Simó, fill de Joan, m'estimes?
Pere es va entristir que Jesús li
preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:
—Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps,
que t'estimo.
Li diu Jesús:
—Pastura les meves ovelles. T'ho ben
asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les
teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on
no vols.
Jesús va dir això per indicar amb
quina mort Pere havia de glorificar Déu.
Però aquest text de Joan es refereix
«exclusivament» a Pere, personalment, sense que tingui res a veure amb un
possible successor, com sí que dona a entendre el text de Mateu.
I aquest text del llibre de Joan es creu que es afegit, després de la seva
mort, per un seguidor. I precisament per reforçar la posició de Pere, que Joan
no assegurava prou. Perquè Joan, evangelista i (però no del tot segur) apòstol,
era considerat «el deixeble estimat», i per aquest sol fet ja semblava que era
el superior dels apòstols. Pere podia no ser tan estimat però més valorat.
Hi hagué, doncs, dos autors (secundaris) que tingueren un especial interès
a valorar Pere com creien que corresponia, i dos més, dels principals, que no.
Avui, els exegetes protestants, des de sempre, i els catòlics des de no fa
tant, s'estranyen que aquest text tan suposadament fonamental de Mateu, sigui
ignorat per Marc i per Lluc. I hi ha un acord bastant general que aquestes
paraules de Jesús, més que haver-se dit durant la seva vida, representen un
sentir general existent «després», durant la vida de l'Església primitiva. I
que Pere va rebre una mena de consideració superior, per part de Jesús, però no
pas uns drets transmissibles a ningú més.
També em permeto afegir (però això no hi té res a veure) que, contra lo que
s'havia cregut sempre, l'evangelista Mateu no és l'apòstol Mateu. Ni el seu
llibre va ser escrit en arameu, sinó directament en grec, per part d'una
persona que no havia conviscut físicament amb Jesús.
I jo afirmaria que no crec segur, ni probable, que Jesús, en vida, acceptés
que se'l considerés Messies, que era, i és, un mite exclusivament jueu.
Doncs bé: en l'ordre dels fets
tampoc va ser així.
1) No s'ha conegut cap persona que
vagi ser «successor» de Pere, i/o que vagi assumir les seves funcions a la seva
mort.
2) Sembla (quasi segur) que la
comunitat cristiana de Roma no va tenir un «bisbe» (anomenat així) fins a la
segona meitat del segle II, perquè fins llavors el grup de preveres van anar
regint la comunitat de manera col·lectiva.
Doncs no hi va haver successió de
cap primat.
Tanmateix, al llarg dels segles, els
cristians van anar donant a l'Església de Roma una importància superior a totes
les altres. Però per raons d'ordes pràctic: era l'església més important
d'occident (a orient, no, que n'hi havia d'altres molt importants); hi havien
predicat els apòstols Pere i Pau; aquests dos apòstols hi havien sigut
martiritzats; tenia les tombes de tots dos...
I arribà un moment en què el títol
de «papa» (que significava «pare»), que fins al segle VII s'havia aplicat a
tots els bisbes, va començar a dir-se-li només al bisbe de Roma. (A excepció
del patriarca copte d'Alexandria, no catòlic, que representa l'església egípcia
pròpiament dita, el qual encara conserva avui el títol de papa.)
Finalment, al segle XIX, en un
moment en què la direcció de l'Església catòlica se sentia en perill, davant
l'augment i els principis de la Il·lustració, el Concili Vaticà I (1870), en un
moviment d'autodefensa, va declara dogmes de fe tant el primat de Pere i
successors, com la infal·libilitat del papa. Aquestes decisions, una part
minoritària de pares conciliars, la crítica protestant, la independent i una
part de la catòlica les van considerar errònies.
(Una gran part de la informació és
deguda a Valentí Fàbrega, en el seu llibre «La herejía vaticana».)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada