SOBRE «MARIA DE NATZARET»

Per Antoni Ferret

El llibre de Sefa Amell «Maria de Natzaret» (Viena Edicions) és un bon llibre sobretot perquè és estimulant i provocador. Provoca a expressar hipòtesis, encara que no siguin noves sinó que ja les tinguessis abans, i que coincideixin amb les de l’autora o no tant.

La idea central és que Maria ha estat desmesuradament mitificada, gairebé a vegades quasi divinitzada, per la tradició cristiana, sobretot catòlica, per la pietat popular i per l’art. Només cal recordar el famós quadre de Murillo en què apareix damunt els estels. Cal, doncs, desmitificar-la, donar-li una dimensió humana. Així, a més d’apropar-nos a la realitat, podrà ser un model per a les persones, sobretot les dones.

El motiu que Maria hagi estat quasi divinitzada és, segurament, el fet que la figura de Déu-Dea hagi estat presentada com a solament masculina. El poble, la mateixa Església, sense dir-ho ni saber-ho, ha «necessitat» una «divinitat» femenina. I Maria ha estat la víctima. Sí, la víctima. Per desmitificar-la totalment cal reconsiderar la idea de Déu. I considerar-lo Pare i Mare simultàniament. Masculí i femení.

Vegem algunes hipòtesis (com a hipòtesis meves).

Maria, mare del Crist

És l’autèntica denominació. En la cultura catalana ha prevalgut la denominació «Mare de Déu», però no agrada als protestants, i amb raó, perquè sembla excessiva. En canvi «Mare del Crist» és exactament la veritat, ni més ni menys. I va ser mare amb el ple sentit de la paraula, no sols donant-li la vida, cuidant-lo i educant-lo, sinó patint-hi. Com qualsevol mare (i no un ésser celestial) va patir quan va veure que el seu fill es comprometia aparentment massa i portava una vida «estranya». I en l’Evangeli ens consta que va anar a buscar-lo per, suposadament, endur-se’l a casa (Mc 3, 31; Mt 12, 46 i Lc 8, 19).     

Diu Sefa Amell que en un diàleg de teòlegs catòlics i protestants es va arribar a la conclusió que l’única cosa que podíem saber com a certa certa certa era que Maria havia estat mare de Crist. Caldria, doncs, considerar-la sobretot com a mare i venerar-la en aquest sentit.

Maria immaculada?

Si vol dir, com vol dir, que va ser concebuda sense pecat (original), no hi ha res a dir. Evidentment. Com totes les persones són concebudes igual, sense pecat. Ja que la creença del pecat original, transmès a cadascú quan és concebut, o quan neix (que no és dogmàtica), tinc per segur que és un error manifest. Si vol dir que en tota la seva vida no va cometre cap pecat, no ho sabem, ni ens cal. El dogma de la Immaculada, doncs, no té cap sentit i va ser un error.

Maria verge?

Aquesta condició és assegurada per dos dels quatre evangelistes. Però que Maria hagués estat verge, aquesta cosa en si, no tindria massa importància. El que és molt important és que, en aquest cas, la concepció de Jesús hauria estat un miracle, un fet sobrenatural. Perfectament possible, per a Déu-Dea. Però el que no és gens probable és que un fet tan decisiu i important no fos ni esmentat pels altres dos evangelistes ni per Pau. Cal pensar, doncs, que la concepció de Crist va ser natural i que aquesta menció a la virginitat de Maria i a la concepció miraculosa va ser un recurs de dos evangelistes per realçar la figura i la divinitat de Jesús. (Així, doncs, tota l’escena de Lc de l’anunciació seria simbòlica.)

Maria assumpta al cel?

Estrany. Aquesta creença, que no té cap base textual, recolza sobre la consideració que, havent estat mare del Crist, no podia conèixer la corrupció corporal. Consideració feble on n’hi hagi. Seria com si diguéssim que, essent mare del Crist, no podria conèixer un part en una cova i en males condicions. És millor no creure-hi. El dogma de l’Assumpció, definit per Pius XII, es va basar, sobretot, en una creença popular secular. Ara bé: aquesta creença popular secular era conseqüència d’aquesta mitificació que Església, poble i artistes havien fet durant segles. Era, doncs, una creença fabricada, i equivocada.

Maria, dona de fe

Segurament que sí. Però amb reserves. Sefa Amell insisteix molt en la seva fe. Perquè va acceptar el fet de ser mare de Crist, i pel cant del «Magníficat». Ara bé: l’escena de l’anunciació de Lc podria ser simbòlica; i la mateixa Sefa diu que no és probable que una noia de dotze anys fos capaç de formular les idees i el text del «Magníficat». Si aquest càntic li pogués ser atribuït, a l’edat de dotze anys o en una altra, seria una dona d’una gran fe. Si no, seria una gran aportació de Lluc. Perquè el «Magníficat», sobretot amb les seves frases «... Ha derrocat del soli els poderosos i exalçat els humils. Ha sadollat de béns els pobres i els rics ha acomiadat sense res...» és un dels punts culminants de l’Evangeli. Per altra banda no seria d’una gran fe el fet d’haver dubtat de la missió del seu fill i voler-la-hi interrompre.

Maria, dona del poble

Una dona com les altres, de classe baixa, sotmesa a les discriminacions que sofrien les dones del seu temps, que va tenir un embaràs «dubtós», un part en condicions difícils, que va ser mare del Crist, que va patir molt per la vida i per la mort del seu fill i que, sobretot al final, hi va creure. I que, finalment, va morir com tothom. Aquesta és Maria! Rescatem-la de la mitificació i de la manipulació que li ha fet la Història.