FASES I CONTINGUT DEL MISSATGE, 1

Per Antoni Ferret

Quan dic que el fet que el Creador es fes persona (literalment en la versió de «Fill», però això és cosa formal i secundària) determina que, automàticament, «totes les persones, hagudes i per haver, queden elevades a una condició de filiació divina, i, a més a més, enxarxades en una comunitat universal i intemporal d’iguals i solidaris», és molt normal que els lectors i lectores es preguntin «què vol dir això, en fets concrets».

Com sabem, sempre i en tots els sentits, en fets... no gaire. Lo que puc explicar, i em sembla que seria la primera vegada que això es fes, és en quins principis concrets s’ha expressat al llarg de l’elaboració literal del Missatge bíblico-cristià, durant uns 800 anys i per part d’una vintena d’autors. (Anteriorment he donat altres xifres, però rectifico.)

L’elaboració del Missatge comença al segle VIII aC. I ho fa de manera que podríem dir amb empenta, per part d’un grup de xoc compost de tres profetes importants en un sol segle: Amós,  al regne del nord, i durant la primera meitat del segle, i Isaïes i Miquees, al sud, a Judà, sobretot a Jerusalem, durant la segona meitat. Aquesta és la primera fase d'elaboració del Missatge.

La segona, que la completa, al segle VII (630-620 aC), és la redacció col·lectiva, per part d’un equip de redactors convocat pel rei Josies, dels primers 5 llibres de la Bíblia (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi, aquest darrer afegit més tard). Aquesta fase s’ha d’explicar molt bé, perquè, si no, és una font de confusions molt grans. La redacció comprèn:

1) Uns mites molt antics sobre la suposada creació del món i de l’origen del poble d’Israel (durant segles i mil·lennis, la humanitat va viure culturalment de mites imaginats, a falta d’informació que no tenia ni podia tenir). És el llibre del Gènesi. Aquesta part hem de pensar que, en un llarg temps, va complir la seva missió i que fa molt que està «amortitzada». No l’hem de tenir en compte, pràcticament, com a valors actuals.

2) Una Narració mítica sobre un suposat passat del poble d’Israel: a Egipte, la seva sortida gloriosa, sota la direcció d’un suposat Moisès, travessant el desert i amb una gloriosa trobada al Sinaí (o Horeb) amb Jahvè. Aquest mite responia a la necessitat d’aixecar els ànims d’un poble israelita moralment enfonsat, després de la terrible invasió assíria del regne del nord (... 721), perdent la major part del territori, de la població (deportada) i de la riquesa, i quedant reduït a un territori petit i muntanyós. Bé, doncs, aquesta part també va complir (encara que amb excés) la seva missió, i també està «amortitzada». Tampoc ens aporta valors actuals.

3) Després d’aquestes «supressions», queda, en l’espai de part de l’Èxode, part de Nombres i part de Deuteronomi, més el Levític tot sencer, lo que s’ha anomenat  sempre la Llei. La Llei del poble d’Israel. Aquesta Llei comprèn:

a) Els 10 Manaments, o Decàleg.

b) Una bona sèrie de principis socials (incomprensiblement no gens coneguts).

c) Una llarguíssima tirada sobre normes de culte (comprenent les festes, cosa molt important aleshores).

d) Un codi de dret penal (horriblement cruel!!).

e) Un ampli conjunt de lleis i disposicions diverses, sobre higiene, sanitat, alimentació, relacions sexuals, economia, impureses i purificació (algunes situacions, com la menstruació, el part, haver menjat carn de certs animals, haver tocat el cadàver d'un animal... suposaven una situació d’impuresa, que obligava a normes de purificació), i no sé si me’n deixo. Val a dir que, pel que fa a les relacions sexuals (entre el Decàleg i el capítol 18 del Levític), es prohibia: l’adulteri, el seu simple desig, l’incest amb familiars i la relació amb animals. Res més.

Aquesta Llei va complir la seva missió durant segles dins el poble d’Israel.

Ras i curt: de tot aquest conjunt dels 5 llibres, crec que només ens interessen el Decàleg i els principis socials. (D'un total d'unes 270 pàgines, només en conservaríem l'equivalent de 9.)  El Decàleg és àmpliament conegut. Quins van ser els principis socials?   

Però diguem, abans, que hi ha una tercera fase en l’elaboració del Missatge: Jeremies (segle VII-VI), els profetes del temps de l’exili a Babilònia (segle VI, 587-538): l’anomenat Segon Isaïes i el Tercer Isaïes (continuadors del llibre del seu mestre, molt temps després de la mort d’aquest). Puc afirmar que entre els profetes del VIII, els legisladors del VII (només pel que fa a drets socials!) i els profetes del VI, no hi ha diferències substancials i que la seva actitud és sempre: contra la idolatria i contra les injustícies socials.  Enfront de les injustícies (robatoris, estafes, mentides, incompliment amb un jornaler, sobretot judicis injustos...) tots els profetes les condemnen i reclamen drets socials, i també fan igual els legisladors del rei Josies.

Vejam, doncs, els principis socials dels profetes i dels legisladors d’Israel.

1) El primeríssim de tots, el més important, el que surt més vegades, és la protecció preferent de les viudes, els orfes i els immigrants. Pel fet de ser considerats les persones més vulnerables. Amb greus amenaces a qui gosés fer-los cap mal.  La protecció d'aquestes persones és, no sols el gran tema, sinó la «joia de la corona», del nostre Missatge.

2) Un altre principi important era l'ajuda al necessitat. Com a consell voluntari: «Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo». Però també com a formes «reglades»:  a) Cada tres anys calia destinar una desena part de la collita per repartir entre els necessitats (Dt 26: 12).   b) Cada set anys calia fer reposar la terra, i deixar la collita espontània amb la mateixa finalitat (Ex 23: 11).   c) En cada collita calia deixar els marges del camp o de la vinya sense segar o collir, perquè fos per als necessitats.

3) Hi havia uns controls legals per a les incidències econòmiques: préstec, deute, autovenda, patrimoni.   a) En el préstec, s'aconsellava ser «generós», si la persona era necessitada, i s'obligava a no cobrar cap interès (sempre que fos amb una persona israelita).    b) Cada set anys s'havien d'abolir els deutes existents.    c) Si una persona queia en la misèria i no es podia mantenir, tenia un «recurs» pràctic: vendre's com a esclau (figura jurídica permesa): llavors tenia el plat a taula segur, al preu de la llibertat. Però al cap de sis anys, era obligat tornar-li la llibertat gratuïtament.   d) Si una persona, per necessitat, s'havia de vendre tot o part del seu patrimoni, sempre tindria el dret permanent de rescatar-lo, ell mateix, si li millorava la sort, o bé un familiar.  //   És a dir, la Llei no permetia que una incidència ocasional o temporal  ja determinés la sort d'una persona al llarg de la seva vida. Al cap d'un temps, es restablia la situació anterior, amb una nova oportunitat.