VAN SER INFLUÏTS PER PLATÓ?

Per Antoni Ferret

Tot al llarg de l’Antic Testament, queda clar que Déu no tenia cap càstig previst per a després de la mort als qui haguessin practicat el mal.  El càstig possible, i probable, es donava en aquesta vida, no després. És veritat que aquesta perspectiva no era expressada enlloc d'una manera codificada i solemne, però totes les referències al Xeol deixaven ben clar que allí hi havia de tot, que hi eren tots.

L'únic lloc on es diu una altra cosa és en el llibre de Daniel («Molts dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran, els uns per a la vida eterna, els altres per a l'oprobi, per a la reprovació eterna»). Tanmateix, aquest llibre, escrit al segle II aC, en un ambient fortament hel·lenitzat, és difícil considerar-lo un text pròpiament jueu i pròpiament bíblic.

Si bé als evangelis, sobretot al de Mateu, típicament «incendiari», hi ha referències a un càstig en un foc etern, descomptant els textos que es refereixen al crematori de deixalles i els que es refereixen a la crema de vegetals al camp, n'hi ha 4 que sembla que esmentin un foc etern, però aquest foc, en l'únic text que és explícit, és «el foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels» (Mt 25: 31-46), és a dir, una cosa inexistent. Per tant, hem de considerar aquest text com a simbòlic, motivat per l'enorme indignació de Crist envers aquells que no han donat menjar a qui tenia fam.

No obstant això, els escriptors post-Crist, Pau, Pere i Joan (que, a més a més d'evangelista, ha de ser considerat també autor propi), els quals, precisament, ignoren les mencions al foc de l'Evangeli de Mateu (i una de Lluc, a més a més d'una de repetida a Mt), expressen una opinió «nova», no coneguda en tot l'Antic Testament ni en els evangelis.

Vegem:

Sant Pau.-  ...per al dia del càstig, quan es manifestarà el just judici de Déu. «Ell pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna, als qui, practicant amb constància les bones obres... el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat... Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé.»  (Rm 2, 6-10)

- «Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida.» (2 Cor 5, 10)

Sant Pere.-  «I és que el Senyor allibera de la temptació els piadosos, però té reservats els injustos per a castigar-los el dia del judici.» (2 Pe 2, 9)

Joan.-  «...i en sortiran; [del sepulcre] els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats.» (Jo 5, 29)

  

Aquestes expressions, del tot noves, no obstant, s'assemblaven molt a la sentència de Plató, del segle IV aC, que indicava que «al Tàrtar, les ànimes eren jutjades, i els malvats eren castigats». El sentit precís era igual, en els apòstols i en Plató: un càstig als malvats, sense dir quin ni com.  En el cas de Pau s'arriba a parlar de «tribulacions i angoixa», però no descriu res concret.

La pregunta és inevitable:   Els tres apòstols que van escriure post-Crist,

van abandonar la tradició bíblica i van adoptar el punt de vista de Plató?

Era molt temptador de fer-ho: la tradició bíblica semblava imprecisa, i el punt de vista platònic semblava bastant raonable.

Jo, sense cap seguretat, penso que sí, molt i molt probablement van adoptar la creença corresponent a la més alta cultura de l'època.

Ara voldria que els lectors, si més no alguns, diguessin la seva opinió. Ja sabem que ningú no en pot estar segur. Però dir allò que creiem molt probable, és molt normal dir-ho.  Ànims!!