L’evangeli de Joan es
va escriure al final del segle primer. La redacció és dels seus deixebles, no
pas del propi Joan, «el deixeble estimat». Aquests evangeli comença amb un
pròleg fantàstic: és, com una síntesi de la fe en Jesús que practicava la
comunitat joànica.
Aquest evangeli fa un
paral·lelisme de Jesús amb la creació, quan l’Esperit de Déu, segons el Gènesi,
planava sobre el caos. Ara, aquest Esperit és La Paraula. És el «Logos», el que
plana avui sobre el món.
L’Esperit de la
creació va posar ordre al caos, i va separar la llum de la foscor (tenebres);
la paraula d’avui és la manifestació d’aquella llum. Al principi, la Paraula de
Déu va crear la vida; ara, la paraula de Jesús ens ensenya a viure la vida,
segons la voluntat de Déu.
El problema que
planteja aquest pròleg de l’evangeli és que els humans no van acceptar (no
acceptem) la Llum: aquest és l’error de la humanitat: «la llum resplendeix en la
foscor, però –misteriosament– la foscor rebutja la llum». Aquesta metàfora narrada
per l’evangeli de Joan, explica el fracàs de la vida de Jesús, que no és
acceptat pel seu poble. És el drama de la vida humana: preferir el desordre (pecat)
a l’ordre establer per Déu.
L’evangeli, prenent
imatges del llibre de l’Èxode, presenta Jesús com la presència de Déu, que
planta la seva tenda enmig del campament d’Israel, i es transforma en un pelegrí
més, que fa camí amb el seu poble.
El pròleg conclou
dient que ni Abraham, ni Moisès, ni els profetes, van veure mai a Déu. Però
nosaltres podem veure Jesús, en qui es manifesta la plenitud de l’Esperit de
Déu.
Un Déu que és la Saviesa
perfecta, i un Jesús que és la Saviesa de Déu encarnada, visible, que pot ser
reconeguda. Veient i escoltant Jesús accedim a la Saviesa de Déu, que no és la
del coneixement dels iniciats: teòlegs i sacerdots que es tenen per únics
coneixedors dels misteris divins, sinó la d’aquells que viuen ajudats per la fe.
No oblidem les
paraules de Jesús: «T'enalteixo, Pare, Senyor
del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat
als savis i entesos». (Mt 11,25) L’acció de gràcies de Jesús va dirigida
al Pare que ha ofert la Saviesa a tothom, perquè Déu és de tothom.
Jesús explicava la
seva saviesa amb paràboles, perquè la gent les entengués i els donés accés al
Regne.
Creient que el
llenguatge metafísic de la teologia ajuda més que les imatges amb les que
parlava Jesús, per a parlar de Déu, hem caigut en un error. Volem corregir a
Jesús, explicant la Saviesa de Déu d’una altre manera. Tal com la presentava
Jesús no ens sembla suficient. I així ens va.
En comptes d’un missatge
salvador, ofert a tots, hem creat una dogmàtica metafísica per a consum d’entesos.
Substituïm Abbá, entès com Déu-la meva-mare, per parlar del Pare Etern. Destaquem
la «majestat» de Déu en comptes de fer-ho sobre l’amor que ens té.
No entenem que l’eucaristia
és el símbol del menjar dels pecadors amb Jesús, oficiem el sant sacrifici de
la missa, en el que el més important no és «combregar» amb Jesús i alimentar-se
d’ell, sinó la «consagració» presentada com la presència real, etc. Són innombrables
els exemples d’aquesta conceptualització del missatge, que ens ha portat a
fer-lo accessible només als especialistes i desposseint-lo del seu poder de
conversió.
Tota la Saviesa de
Jesús és una crida a la «conversió», tot
el que cal saber de Déu, el coneixement que n’hem de tenir, és que ens crida a
ser «fills».
És significatiu el rebuig
que va patir Jesús per part dels savis teòlegs del seu temps. Els seus pitjors enemics
van ser, sens dubta, els sacerdots i els controladors del Temple, que van ser
els responsables directes de la seva condemna a mort, per heretge i blasfem. Eren
persones expertes en la Llei, perfectes coneixedors de l’Escriptura –al menys de
la lletra– pels qui les ensenyances de
Jesús eren heretgies.
«La llum va
resplendir en la foscor [que és el fals coneixement de Déu] i la foscor no ha
pogut ofegar-la». Tot i la foscor en que ens empenyen a viure els humans, Déu
segueix essent Déu.
És del tot necessari
tornar a Jesús, i no voler saber més que Ell ens va dir sobre Déu.
No voler saber més
que Jesús és un comportament savi; molt important per la nostre fe. Dir «crec
en Jesús» equival a dir «de Jesús em refio». Em fio de Jesús més que de mi mateix,
i dels meus desitjos de conèixer Déu d’una altre manera, de saber més coses d’Ell
de les que Jesús ens va dir.
Selecció i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada