Per: Enrique Martínez Lozano
En l’evangeli d’avui (Jn 6,41-51), el conflicte dels «jueus» (fariseus) amb
Jesús se centra precisament en el que constitueix el missatge fonamental que
pretén oferir l'evangelista. Segons aquest, Jesús és l’«emissari celeste»
enviat pel Pare com a revelador de la veritat.
Els «jueus» --sempre segons aquest evangeli-- s'oposen a aquesta pretensió:
no ha pogut «baixar del el» algú els pares del qual són coneguts. Davant d’això,
el redactor argüeix, cosa que per a les primeres comunitats va haver de
constituir una evidència: ningú no pot creure en Jesús «si no ho acredita el
Pare». I, no obstant això, qui creu, accedeix a la «vida eterna», no morirà
mai.
El fet de presentar Jesús com «emissari celeste» --tret que aquesta
afirmació es prengui en un sentit simbòlic o metafòric-- parteix del pressupost
erroni que dóna per feta la separació de la realitat. I això explica també que
aquella creença s'ensorri progressivament.
Quin podria ser el sentit metafòric de l'expressió: «Jo sóc el pa viu que
ha baixat del cel?» És senzill: el terme «cel» evoca el Misteri últim de la
realitat, la consciència creativa i amorosa, el Buit original de què parlen els
místics, la realitat immanifestada; per la seva banda, quan Jesús afirma «Jo
sóc» es refereix a la seva identitat profunda, la que compartim tots i, en
aquest sentit, no diferent del propi «cel».
Doncs bé, aquesta Realitat és l'únic aliment que sacia plenament la fam i,
al reconèixer-nos «u» amb ella, descobrim ser plenitud de vida, que no pot
morir.
Així plantejat, desapareix qualsevol dualisme --que porta a concebre la
realitat en dos plans separats, on es recolza la creença en un déu distant que
havia de «baixar de cel» -- i, per això, tot vestigi d'heteronomia. Tot és «u»,
i aquest és el veritable aliment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada