En la festivitat de l’assumpció és llegeix l’evangeli de Lluc (Lc 1,39-56) que ens presenta una Maria gràvida de Jesús visitant la seva cosina Elisabet, com una metàfora que ens ajuda a intuir allò que va més enllà dels conceptes i de les paraules: que Maria ha «entrat» en la Vida de Déu.
Però si oblidem que és una metàfora, ens adonarem que el que diem de Maria,
en realitat, ho podem dir de tothom: la festa de l’«Assumpció» expressa una Realitat
«compartida»: [tots estem en la Vida de Déu], això constitueix la nostra identitat
més profunda.
Maria es mereix tot el nostre amor i veneració, però, posem-li el nom que
li posem, Ella, no és un ser «separat» de nosaltres.
El fragment d’evangeli que llegim avui, forma part dels anomenats «evangelis
de la infància». Era un costum de les cultures d’aquella època, escriure sobre el
naixement i els primers dies de vida de la gent important. És el cas de Jesús.
Els evangelis de la infància són com un pròleg, escrits des de la fe Pasqual, que
anticipa els grans esdeveniments de la vida del Mestre.
En l’evangeli de Lluc es presenten els naixements de Joan el Baptista i
Jesús, en paral·lel. I es destaquen: la joia que experimenta el precursor, en
el si de la mare, per la presència del Senyor, i l’homenatge que rep Maria, d’Isabel.
La clau de interpretació d’aquesta narració, consisteix en entendre que Lluc
ens presenta a Jesús, no com un nen, sinó com el «Senyor Jesús»: el «Salvador que
és presentat davant de tots els pobles, --agafant les paraules de l’ancià Simeó
en la presentació de Jesús al Temple (Lc 2,30-32)--, com la llum que ha de il·luminar
a les nacions i serà la glòria del seu poble, Israel»,
Lluc destaca en Maria la seva actitud decidida i espontània, en clau de
servei: això serà el que Jesús farà i ensenyarà al llarg de tota la seva vida.
Així Maria es presenta, des del principi, com la deixeble fidel del Mestre.
Isabel anomena Maria, «mare del meu Senyor». I, en clara referència al
Primer Testament, la considera: «Beneïda entre totes les dones» (Extret del Llibre
dels Jutges 5,24, i del Llibre de Judit 13,18); Igual que la resposta de Maria:
«Qui sóc jo...?» s’ha extret del Llibre de Samuel: (2Sa 7,18).
Cal destacar, també, el que sense cap mena de dubta, és la primera benaurança
de tot l’evangeli: «Feliç tu (per)que has cregut» (Lc 1,45).
Elisabet profetitza el futur: això és el nucli de la fe: creure, no és
només un assentiment mental, sinó una confiança radical. Això és font de joia.
El cant de Maria («Magnificat»),
brolla des de l’experiència de Déu com a Roca i fundant que sosté i constitueix
tot el que és.
El Magnificat, és un «reflex» del càntic d’Anna (Llibre I de Samuel
2,1-10), i a la vegada hi ha nombrosos «ressons» del cant de gratitud de Míriam
(Ex 15,1-21). En ell, Déu és misericordiós, inclinat a favor dels dèbils, que «dispersa»
i fa «caure» els superbs, els poderosos i els rics. Un cant que s’avança als
temes amb que el propi Jesús es presentarà a la
sinagoga de Natzaret, llegint el que es coneix com el discurs programàtic:
«L'Esperit del Senyor reposa sobre
meu,perquè ell m'ha ungit.
M'ha enviat a portar la bona nova als pobres...», (Lc 4,18-21).
A més, la riquesa, el poder i la supèrbia són els elements de les
temptacions que Jesús haurà de suportar
al desert (Lc 4,1-13). No hi ha dubta que el Magnificat és un text radicalment subversiu,
tot i que sovint se l’ha «espiritualitzat» massa, desactivant així la capacitat
de reflexió que ofereix.
Extracte
de l’article «El relato de Lucas sobre la visitación» escrit per: Enrique Martínez
Lozano – Fe adulta
Selecció
i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada