JESÚS, PA DE DÉU*

 

La gent torna a Cafarnaúm i Jesús els reprova que només el segueixin pel pa i el peix que els va donar el dia anterior. I aprofita per comparar-ho amb el manà que van rebre els seus avantpassats al desert, com senyal de que Déu estava amb Moisès.

Mateu presenta Jesús, com «el nou Moisès, el que proclama la Nova Llei». Però, amb quines garanties? A Moisès l’avalen els «signes i prodigis» que fa en el mar i en el desert. Quins signes presenta Jesús?

Això ens duu a la següent reflexió: Quins motius podien tenir els que conegueren Jesús per seguir-lo, fins i tot, abandonant costums seculars i sagrades, com la de prescindir de la circumcisió, que era el senyal de l’Aliança, o del descans del Sabbat, de l’abstinència d’aliments prohibits, i del temple...? Per conservar aquestes coses els seus avantpassats s’havien deixat matar, i eren considerats màrtirs. En nom de qui, ara, havien d’abandonar aquestes tradicions?

Jesús puntualitza l’afirmació de la gent: Moisès va proporcionar un pa de la terra, per alimentar el cos mortal. Però ara, el Pare us està donant un aliment celestial, per a la vida eterna. Els seus interlocutors segueixen pensant  en categories completament terrenals i li demanen aquest pa meravellós. Jesús, aleshores, es defineix como pa de Vida. L’oferiment que fa Jesús guarda similitud amb el que fa a la samaritana. A ella, també li ofereix una aigua que treu la set per sempre, i ella, també li demana d’aquesta aigua meravellosa. I, Jesús, també es defineix com Aigua Viva.

Em aquest quart evangeli, se’ns presenta; Jesús pa, Jesús aigua i, Jesús llum. Són els tres grans símbols de Jesús. Tanmateix, al símbol de Jesús-pa, hauríem d’afegir-hi el de Jesús-gra de blat, que mor per tal de poder ser fecund.

Israel en el desert va rebre de Déu tres dons radicals: la llum, l’aliment i, l’aigua, perquè eren els tres perills mortals que els amenaçaven: perdre’s en el desert, morir de fam o, morir de set. Des d’aleshores, la imatge de Déu es  vesteix amb aquests símbols, que en el quart evangeli s’apliquen a Jesús. És a dir, aquests símbols que abans es referien a Déu, ara és Jesús qui se’ls fa seus com elements cristològics. A la gent que el seguia se’ls proposa una fe en Jesús que estava fora de tot el que era imaginable en aquell temps: Jesús, és verdaderament l’Ungit, la Paraula, el pa: se l’ha d’escoltar a ell; d’ell ens hem d’alimentar.

Per tant, a la pregunta anterior: Per què l’han de creure, si s’atreveix a corregir la Llei? Només té com a resposta: Acceptar el repta de creure en Jesús, admetent-lo com Paraula de Déu feta carn. Això presentava una situació dramàtica per les primeres comunitats de creients, que els enfrontava a aquestes preguntes, igual com avui ens interpel·len a nosaltres: Quina és la meva llum, quin és el meu aliment, quina és la meva aigua? Dit d’una altre manera: qui és el Senyor de la meva vida?

El pa i l’aigua del Regne són valors diferents als que tenim habitualment. Quan Jesús considera «benaurats», als pobres, als que saben patir, als misericordiosos, als nets de cor... està dient que la seva manera de viure fa desaparèixer  la fam i la set d’altres coses de la terra. A les Benaurances hi podríem afegir aquesta última coma resum: «Joiosos aquells que viuen els valors del Regne, perquè mai més tindran set dels valors de la terra.»

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 6,24-35) escrit per José Enrique Galarreta (Fe adulta).

Selecció i redacció: Salvador Sol