INDIFERÈNCIA PROGRESSIVA

Comentaris a l’evangeli( Mc 7,1-8a.14-15.21-23)* per: J.A.Pagola i J. Rocabert,

 

La crisi religiosa va decantant-se a poc a poc cap a la indiferència. D’ordinari no es pot parlar pròpiament d’ateisme, ni tan sols d’agnosticisme. El que millor defineix la postura de molts és una indiferència religiosa on ja no hi ha preguntes ni dubtes ni crisi.

No és fàcil descriure aquesta indiferència. El primer que s’observa és una absència d’inquietud religiosa. Déu no interessa. La persona viu en la despreocupació, sense nostàlgies ni cap horitzó religiós. No es tracta d’una ideologia. És, més aviat, una «atmosfera envoltant» on la relació amb Déu queda diluïda.

Hi ha diversos tipus d’indiferència. Alguns viuen en aquests moments un allunyament progressiu; són persones que es van distanciant cada vegada més de la fe, tallen llaços amb el religiós, s’allunyen de la pràctica; a poc a poc Déu va apagant-se en les seves consciències. Altres viuen senzillament absorbits per les coses de cada dia; mai s’han interessat massa per Déu; probablement van rebre una educació religiosa feble i deficient; avui viuen oblidats de tot.

En alguns, la indiferència és fruit d’un conflicte religiós viscut de vegades en secret; han patit pors o experiències frustrants; no guarden bon record del que van viure de nens o d’adolescents; no volen sentir parlar de Déu, ja que els fa mal; es defensen oblidant.

La indiferència d’altres és més aviat resultat de circumstàncies diverses. Van sortir de la petita població i avui viuen de manera diferent en un ambient urbà; es van casar amb algú poc sensible a tot allò religiós i han canviat de costums; s’han separat del seu primer cònjuge i viuen una situació de parella no «beneïda» per l’Església. No és que aquestes persones hagin pres la decisió d’abandonar Déu, però de fet la seva vida es va allunyant d’ell.

Hi ha encara un altre tipus d’indiferència encoberta per la pietat religiosa. És la indiferència dels que s’han acostumat a viure la religió com una «pràctica externa» o una «tradició rutinària». Tots hem d’escoltar la queixa de Déu. Ens la recorda Jesús amb paraules preses del profeta Isaïes: «Aquest poble se m’acosta de paraula, m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.

Tot allò que Pagola, per raons òbvies, no pot dir

Escrit per: Jaume Rocabert

 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 22 durant l’any es deriva de la lectura dels tres grups de fragments del capítol (7, 1-8.14-15.21-23) de l’evangelista Marc, corresponent al diumenge 29 d’agost, fragments que, a ben segur, han suggerit el títol de l’homilia per aquest diumenge, extraordinàriament realista “Indiferència progressiva”.

 

Una nova homilia interessant que ens situa, sense embuts, en la dissortada realitat eclesial actual, car explicitar que “la crisi religiosa va decantant-se a poc a poc cap a la indiferència” és una realitat com la catedral de Nostre Dame de París, malauradament símbol metafòric de la realitat del cristianisme dels nostres dies: decadència en caiguda lliure...

 

L’homilia ens assenyala algunes raons: Alguns viuen en aquests moments un allunyament progressiu; són persones que es van distanciant cada vegada més de la fe, tallen llaços amb el religiós, s’allunyen de la pràctica; a poc a poc Déu va apagant-se en les seves consciències. Altres viuen senzillament absorbits per les coses de cada dia; mai s’han interessat massa per Déu; probablement van rebre una educació religiosa feble i deficient; avui viuen oblidats de tot.

 

De manera prudent, a ben segur, com comentava la setmana passada, per evitar els sigui aplicada

la coneguda i trista normativa del Dret Canònic: ser castigat “a divinis”, l’homilia en diu “probablement van rebre una educació religió feble i deficient”. Dissortadament no va ser així, va ser i és, exceptuant algun, poc, casos, veritablement erràtica i no deficient, sinó molt allunyada del missatge evangèlic, del missatge de Jesús de Natzaret. Una religió, ritual, orientada a grans i parafernàliques celebracions, de normatives i devocions totalment allunyades del nucli central del que Jesús va ensenyar als seus deixebles.

 

La indiferència d’una gran majoria és més aviat resultat de circumstàncies diverses. L’homilia, seguint amb l’esmentada prudència, n’arriba a esmentar-ne una: “s’han separat del seu primer cònjuge i viuen una situació de parella no «beneïda» per l’Església”. Vet aquí un comentari, que des del punt de vista teològic, podria ser molt fàcilment, la causa del distanciament de moltes parelles separades, que al ser oficialment no admeses als sagraments, car l’Església no admet el divorci civil, admet això si, l’anul·lació del matrimoni canònic, però amb un procés força més complexa, que no sempre és admès canònicament, mentre que el divorci, malgrat possibles inconvenients de caràcter econòmic, sempre és admès, circumstància aquesta que propícia a les parelles a escollir el divorci i no l’anul·lació canònica. En qualsevol cas, però, la parella que escull el divorci, és cert que no tindrà la benedicció de l’Església, però, si és una parella creient o no creient, però que es mou dins d’unes paràmetres de respecte i d’ètica, és evident que tindrà una benedicció molt més important que la que pugui donar l’Església, doncs tindrà la del mateix Déu!!!   

 

*.- Evangeli: http://lecturesdelamissa.blogspot.com/