El relat evangèlic d’avui té dues escenes: a la primera, els fariseus pregunten a Jesús si es pot repudiar la dona (Mc 10,2-9); a la segona, els deixebles insisteixen sobre el tema. La resposta és sempre la mateixa. (Mc 10,10-12).
Primera escena. Els fariseus li fan a Jesús una pregunta desconcertant,
perquè a qualsevol jueu pietós –i Jesús ho era--, que se li fes aquesta
pregunta, contestaria: Sí, l’home pot
repudiar la seva dona. A Israel el divorci estava permès, tot i que en el Gènesi
es diu que Déu va crear l’home i la dona per a que es compenetrin i es complementin.
Per tant, el matrimoni és de constitució divina. Però els jueus també sabien que
els problemes matrimonials van començar amb Adam i Eva. Quan en el matrimoni no
hi ha una unió íntima ni una convivència amistosa, és converteix en font de
conflictes greus.
La tradició rabínica pensa que el divorci és un privilegi exclusiu de
Israel –malgrat que era comú en totes les cultures de l’entorn--, pel fet què
només en el Deuteronomi es troba escrita aquesta sentència: «Suposem que un home s'ha casat amb una dona i ha
conviscut amb ella, però un dia ja no se la mira amb bons ulls, perquè troba en
ella alguna cosa censurable, i llavors escriu un document de divorci, l'hi dóna
i la treu de casa...» (Dt 24,1ss) D’aquí s’interpreta que Déu «ha unit
el seu nom al divorci».
Es tracta d’una llei absolutament masclista, però que tenia la seva lògica
en una època en que la dona era considerada com un objecta que es podia tornar,
si no complia amb les expectatives.
Però Jesús, es mostra sensible i proper a les dones; les accepta en el seu
grup i permet que l’acompanyin. Els fariseus el posen a prova i la pregunta se
situa entre la dignitat de la dona i la fidelitat a la llei de Moisès. De forma
que qualsevol resposta l’enfrontarà, amb les que el segueixen, o amb les
autoritats religioses.
Jesús reacciona de forma atrevida i intel·ligent. Ell també els posa a
prova. Primer els pregunta; Què us va manar Moisès? I després els recorda que en
el Gènesi es diu que Déu va crear la dona com un complement íntim de l’home, fins
al punt de formar ells dos una sola carn. Per tant, en el pla inicial de Déu,
no està previst que l’home abandoni la dona amb la que ha format una família.
Jesús es remunta als orígens, i els rcorda les paraules del Gènesi (Ge 1,27)
–anterior al Deuteronomi--, que suggereixen clarament la indissolubilitat del
matrimoni: l’home i la dona es converteixen en un sol ésser. I Jesús reforça
aquesta idea afegint que: «allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi » (Mc 10,9).
I els recrimina dient: «Moisès va escriure aquesta norma
per la vostra duresa de cor. (Mc 10,5) Aquesta interpretació de Jesús
suposa una gran novetat, perquè situa la llei de Moisès en el seu context històric.
Els jueus consideraven que interpretar la Torà (el Pentateuc) de forma diferent
a com deien els rabins, era una heretgia.
Per a ells «Tota la llei de Moisès era obra de Déu. No es podia
modificar cap frase». Jesús, en canvi, estableix una distinció entre el projecte
inicial de Déu i les interpretacions posteriors, que inclús poden anar en
contra d’aquest projecte.
Segona escena. Jesús treu conclusions pràctiques de cara
a l’home, però també de la dona, que es divorcien, afegint aquesta sentència
dirigida a ella: «i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre,
comet adulteri».(Mc 9,12)
Jesús contempla la possibilitat de que fos la dona la que
es divorcií, cosa que preveia la llei romana però no la jueva. Alguns autors consideren
justificat aquest paràgraf que inclou Marc, tenint en compta que aquest
evangeli es va escriure per a les comunitats romanes.
*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 10,2-16)
escrit per: José Luís Sicre (https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html)
Selecció i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada