ABANS DE SEPARAR-SE

 Comentari a l’evangeli (Mc 10,2-16) de: J.A,Pagola

 

Evangeli.-

² Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. ³ Ell els va fer aquesta altra pregunta:

--Què us va ordenar Moisès?

⁴ Li respongueren:

--Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.

⁵ Jesús els digué:

--Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. ⁶ Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. ⁷ Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, ⁸ i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. ⁹ Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.

¹⁰ Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. ¹¹ Jesús els diu:

--El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, ¹² i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.

¹³ Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. ¹⁴ En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:

--Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. ¹⁵ Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas.

¹⁶ I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.(Mc 10,2-16.BIC)

 

Comentari.-

Avui es parla cada vegada menys de fidelitat. Només cal escoltar certes converses per constatar un clima molt diferent: «Hem passat les vacances cada un pel seu compte», «el meu marit té una amant, em va costar d’acceptar-ho, però què podia fer?», «És que sola amb el meu marit m’avorreixo».

Algunes parelles consideren que l’amor és una cosa espontània. Si brolla i roman viu, tot va bé. Si es refreda i desapareix, la convivència resulta intolerable. Llavors el millor és separar-se «de manera civilitzada».

No tots reaccionen així. Hi ha parelles que s’adonen que ja no s’estimen, però segueixen junts, sense que puguin explicar-se exactament per què. Només es pregunten fins quan podrà durar aquesta situació. Hi ha també els que han trobat un amor fora del seu matrimoni i se senten tan atrets per aquesta nova relació que no volen renunciar-hi. No volen perdre res, ni el seu matrimoni ni aquest amor extramatrimonial.

Les situacions són moltes i, sovint, molt doloroses. Dones que ploren en secret el seu abandonament i humiliació. Esposos que s’avorreixen en una relació insuportable. Nens tristos que pateixen el desamor dels seus pares.

Aquestes parelles no necessiten una «recepta» per sortir de la seva situació. Seria massa fàcil. El primer que els podem oferir és respecte, escolta discreta, alè per viure i, potser, una paraula lúcida d’orientació. No obstant això, pot ser oportú recordar alguns passos fonamentals que sempre cal donar.

El primer és no renunciar al diàleg. Cal aclarir la relació. Desvetllar amb sinceritat el que sent i viu cadascú. Procurar d’entendre el que s’amaga rere aquest malestar creixent. Descobrir el que no funciona. Posar nom a tants greuges mutus que s’han anat acumulant sense ser mai aclarits.

Però amb el diàleg no n’hi ha prou. Certes crisis no es resolen sense generositat i esperit de noblesa. Si cada un es tanca en una postura d’egoisme mesquí, el conflicte s’agreuja, els ànims es crispen i el que un dia va ser amor es pot convertir en odi secret i mútua agressivitat.

Cal recordar també que l’amor es viu en la vida ordinària i repetida de la quotidianitat. Cada dia viscut junts, cada alegria i cada sofriment compartits, cada problema viscut en parella, donen consistència real a l’amor. La frase de Jesús: «Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi», té les seves exigències molt abans que arribi la ruptura, ja que les parelles es van separant a poc a poc, en la vida de cada dia.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

 

L’homilia que Pagola, o el seu equip, ens presenten per aquest proper diumenge tracte de la problemàtica conjugal, car és de la que ens descriu l’evangelista Marc. Una problemàtica, en part, producte d’una mala orientació del que comporta el matrimoni, d’un desconeixement real i veritable de la personalitat del qui acabarà sent el teu cònjuge. El tabú encara vigent que la religió promou de la qüestió del sexe, són sovint, junt amb les que a manera d’exemple, massa incardinats amb la tradicional visió eclesial, ens proposa l’homilia.

En aquesta ocasió, no faré ressò de les orientacions que ens proposa l’homilia, no per incorrectes, sinó perquè, massa sovint la jerarquia catòlica espanyola viu massa a les antípodes de la realitat i qualsevol afirmació dels clergues que s’aparti del “Magisteri Eclesial”, actuen de manera repressiva, amb sintonia a la repressió que exerceix el Poder Judicial espanyol als ciutadans. Unes maneres, malauradament, ho repeteixo, allunyades del missatge de Jesús de Natzaret.

Una parella, només s’endinsa al exacte o aproximat coneixement de l’altre, a partir de viure junts. Els anys de festeig, per més orientacions que se’ls vulgui donar, no serveixen per res. conseqüentment, des del meu punt de vista, el matrimoni no s’hauria de produir fins després d’una prudent convivència. Sovint, es banalitzen amb excés les raons d’un divorci o separació. Tot perquè ens han inculcat que el matrimoni, és per tota la vida, i això ha donat peu als sectors més conservadors a criticar el divorci, criticar l’avortament o l’eutanàsia que les societats obertes han legalitzat. No es tracte, pel fet que siguin legalitzats aquests supòsits, que s’hagin de matar criatures, persones grans o divorciar-se a la lleugera. És tracte, d’evitar sofriments innecessaris.

El matrimoni, la unió de dues persones que s’estimen és, des del meu punt de vista, la convivència més excepcional i que més omple de felicitat a una parella. Per contra, però, quan qualsevol parella tenen criteris i punts de vista conceptuals divergents, aleshores el matrimoni es trenca, per les esmentades divergències, que deterioren l’amor inicial fins a fer insuportable la convivència. En aquests casos, beneit sigui l’anul·lació canònica del matrimoni (circumstància aquesta que hauria de tenir uns tràmits molt més àgils), o el divorci civil, que per raons pragmàtiques i econòmiques, és el que està a l’abast de quasi tothom.

 

És així com els fidels del Senyor seran beneïts.

Que el Senyor et beneeixi des de Sió.

Que tota la vida puguis veure

prosperar Jerusalem. (Sl 127)

               

Una forta abraçada, amigues i amics, al mateix temps que us aconsello la més acurada necessitat de prudència, a l’hora de debatre o comentar qüestions tant dramàtiques com la ruptura d’un matrimoni o de qualsevol altre problemàtica que pugui provocar un greu trauma als qui el pateixen.