Per: Antoni Ferret
Des del punt de vista racional i cristià, no ha d’haver-hi ni “pot”
haver-hi diferències de drets entre homes i dones. No obstant això, per raons
històriques i des d'èpoques ancestrals, les dones s'han vist privades de
l'exercici de molts drets, per la seva situació d'enorme dependència i enorme
repressió, situació avui dia en franca superació en alguns països, encara que
de manera molt desigual.
I a l'Església? Alguns “dirigents” (més aviat molts) asseguren de forma
molt emfàtica que no poden les dones exercir el sacerdoci ni actuacions
semblants perquè Jesús el va encarregar, igual que, en general, va encarregar
la continuació de la seva missió, només a homes. Lo que salta més a la vista
(almenys a mi) és el contrast entre l'arrogància i la seguretat amb què diuen
això i l'enorme debilitat d'uns textos que, amb prou feines, poden mitjanament,
no ja demostrar, però ser usats per a “mal justificar” aquesta discriminació.
Vegem: és veritat que quan Jesús va voler triar unes persones col·laboradores
més pròximes i de confiança, va triar dotze homes. Però no se'ls va pas confiar
la continuació de la seva missió, després d'ell, de manera formal, que
sapiguem, ja que estava en els començaments de la seva predicació.
Quan sí es diu que va confiar l'encàrrec de continuar la predicació de
l'Evangeli, “Aneu per tot el món…”, és en les escenes prèvies a l'Ascensió,
davant un auditori d'homes. Però vegem:
*L'escena és relatada per tres evangelistes.
*No obstant això, en el text de Marc, l'escena apareix en un Apèndix, que
amb tota seguretat no és de Marc, sinó d'un autor posterior, ja que Marc havia
donat la seva narració per conclosa, i l'apèndix “talla” el fil de la narració
començant per descriure una escena anterior al final del text de l’evangelista.
A més que se li “cola” una heretgia de gruix, a 16: 16.
*Només es pot comptar amb les narracions de Mateu i de Lluc.
*No obstant això, un situa els fets en Galilea i l'altre els situa en
Betània, prop de Jerusalem.
*A més, segons Mateu, queda clar que només hi són els Onze, però en el text
de Lluc (24: 33) hi ha “els Onze i els qui estaven amb ells”. Nombre al qual és
possible que s'afegirien els deixebles de Emaús, que acabaven d'arribar.
Aquests textos no són seriosos: sembla que cadascun va escriure el que més
o menys recordava, però amb molt poca precisió. Per a demostrar lo que es
pretén demostrar, s'hauria de comptar amb una cosa més precisa. Excel·lències i eminències: això no els
serveix per a res. Companys bisbes, jo ara no dic ni que fos ni que no fos; tan
sols dic que vostès, amb aquests textos, no poden “demostrar” res. Així que
haurien de valorar el problema a la llum d'altres valors. I els diré més:
atribuir a Jesús haver apartament de les dones respecte de les tasques
apostòliques, sense poder-ho demostrar degudament, ho considero una calúmnia,
que rebutjo amb tota la força.
Un servidor creu que hi ha molts
indicis, encara que tampoc “proves”, que Jesús mai va apartar les dones de cap
funció apostòlica, sinó que la mala decisió la van anar prenent els seus
seguidors; molt més ben dit: els seguidors dels seguidors, és a dir, la segona
generació, ja morts els apòstols. Ells van anar apartant les dones de funcions
que, en les cartes de Pau, sembla bastant clar que sí que exercien (ell mai no
diferencia els col·laboradors de les col·laboradores). Així que deixin si us
plau de pontificar i assumeixin el deure de raonar com qualsevol persona.
I a més, per principi, no es “pot” argumentar res contra els drets de les
dones a l'Església basant-se en unes situacions clarament anormals i provocades
per discriminacions ancestrals. Fer-ho seria una gran baixesa.
I, en definitiva, doncs, quan en temps recents es donessin els primers
casos de zones geogràfiques en què les dones ja haguessin aconseguit tenir una
formació cultural i una posició més normals en la societat, amb ministres,
presidentes, etc., si en la direcció de l'Església hi hagués hagut persones
intel·ligents, i cristianes de debò, haguessin d'haver adaptat la llei a les
circumstàncies presents. Ja que, qui fos que hagués decidit, en el seu moment,
apartar les dones de funcions directives i/o sacerdotals, només podia haver-se
basat, o més aviat “excusat”, en una situació de molt baixa formació de la gran
majoria de dones, situació no culpable. Un estat, de fet, anormal. En canviar
les condicions anormals, havia de canviar-se la llei. Però sembla que no va
haver-hi tals dirigents, ni encara n'hi ha.
De cap de les maneres, això ha d'ocasionar que els drets femenins a
l'Església continuïn sense poder-se exercir. Perquè la culpa és de mals
dirigents. Cal exercir-los de fet, amb permís o sense. S'han de començar a
celebrar misses presidides per dones. Encara que potser (proposo) amb una
reconeguda provisionalitat, i usant, de manera també provisional, formes
eucarístiques consagrades prèviament per un sacerdot.
Desitjo, proposo, demano, que en cada ciutat es designi un lloc (no ha de
ser necessàriament una església) per a celebrar misses presidides per dones, de
manera contínua o bé alterna (alternant amb misses masculines). I en això ens hi hem d'implicar els companys
també, no sols per solidaritat, que és clar que sí, només faltaria, sinó per
interès propi, perquè moltes persones preferiríem una missa femenina, que, no
sempre, però moltes vegades, hi donaria un to de major humanitat i, fins i tot,
d'emotivitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada