QUIN DÉU, QUINA RELIGIÓ?

Els capitalismes sense entranyes i sense escrúpols o, més concretament, les persones que mouen els fils de l'economia, de les finances, de la banca i de les grans empreses multinacionals, són els grans culpables de la misèria generada per l'actual crisi. Com depredadors famolencs de diners i poder, han aconseguit devorar el concepte tradicional del gran o petit empresari i del banquer de sempre, els quals actuen com aquell usurer que escanyava amb interessos desmesurats els que necessitaven aconseguir un miserable préstec. Aquest potent lobby internacional ha assolit el seu ambiciós objectiu: dominar a totes les institucions democràtiques dels països desenvolupats i amb economies emergents o, el que és el mateix, han engolit el que era el més creïble instrument de convivència dels pobles i dels Estats, la democràcia.

La trista resultant d'aquest esbojarrat canvi de paradigma, en el qual les polítiques neoliberals s'estan imposant a tot arreu, és que avui el rics són molt més rics i els pobres, molt més pobres; la distància entre uns i altres és la més gran dels últims trenta anys. Segons l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), la franja del 20% dels més rics i la del 20% dels més pobres s'ha triplicat, de manera que avui, la capacitat de benestar dels més rics ja és 92 vegades superior a la dels més pobres. Davant d'aquesta pobresa creixent i del sofriment que genera a molts milions d'homes i dones, joves i ancians que pateixen fam, d'infants que pateixen desnutrició per manca d'aliments i de milers de treballadors que perden el seu lloc de treball, la gent es pregunta què fan els polítics dels grans partits (els que tenen opcions de governar)? Dissortadament poca cosa més que fer el joc als nous poderosos del nostre temps. Molt trist, però encara ho és molt més si analitzem què diuen els responsables eclesials, la jerarquia catòlica. Més important, però, del que diuen o deixen de dir és: què fan?

En aquest apartat cal reconèixer que, normalment, els polítics o els homes de negocis no es presenten davant la societat esgrimint que són enviats de Déu i que el què ells diuen és la veritat inqüestionable, allò que els ciutadans hem de creure. Conseqüentment, la seva gestió ens permet creure'ls o votar-los, o no fer-ho, tot i la seva vinculació ideològica o material amb els causants de l'actual crisi financera. Aquest, però, no és el cas de la major part d'eclesiàstics, membres de la cúria vaticana, bisbes, cardenals i fins i tot el mateix Papa que, malgrat la seva tradicional sintonia amb els grans poders de cada temps i de la seva proximitat amb els rics, més que amb els pobres, es presenten davant del món com a representants de Déu a la Terra, oferint -malauradament- un testimoniatge contrari del que ens va oferir Jesús de Natzaret. Però encara pitjor que tot això, és que, ni en la situació d'extrema gravetat com la que provoca l'actual crisi, se'ls veu preocupant-se pels que pateixen fam, pels que han perdut el seu treball, l'habitatge o altres pertinences. Segueixen acumulant obres d'art, joies i tresors i en cap moment es desprenen de tot això per pal·liar el sofriment dels més necessitats.

La jerarquia eclesiàstica no ha entès que el més important del missatge evangèlic és la construcción del Regne de Déu (Mt 4,23), que no és altra cosa que construir una societat estructurada de manera justa i digna per a tothom. No l'indecent muntatge faraònic (veritable antítesi del que ens ensenya l'evangeli) que, des del segle IV, ens ha volgut vendre l'Església, on el reguitzell de bisbes i cardenals, com irresponsables idòlatres, lliuren al Papa la mateixa submissió que els súbdits oferien al Faraó. Qualsevol religió, la catòlica també, prioritza més l'obediència cega al papa o als bisbes que posar en pràctica allò que el missatge de Jesús ens demana: construir el Regne de justícia, d'amor i de solidaritat, el tan repetit "Regne de Déu". És precisament perquè la religió s'està manifestant incapaç de donar respostes als greus problemes que pateix la dona i l'home dels nostre temps, que cal que ens qüestionem en quin Déu i en quina religió creiem? En el Déu de l'amor, de la misericòrdia i de la justícia que predicava Jesús sí! En el Déu de la por, dels preceptes i dels càstigs, no! Pel que fa a la religió, convindrà que totes, però molt especialment la catòlica, es lliurin del fastigós i innecessari llast que mantenen perquè algun dia puguin tornar ser creïbles, com el cristianisme ho fou durant el primer mil·lenni.

Jaume Rocabert Cabruja
Publicat a: diaridegirona.cat - 28/01/12