JESÚS VIVO ÚNICAMENTE SE DEJA VER CON LOS OJOS DE LA FE*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 20,19-31) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Si superem la interpretació de la resurrecció com la reanimació d’un cadàver se’ns complica molt la comprensió de la Pasqua.

L’experiència pasqual és una vivència que va afectar vitalment als seguidors de Jesús, i per tant va canviar la seva manera de veure Jesús i veure Déu. Els evangelis ens diuen que per «veure» Jesús després de la seva mort, s’ha de tenir fe.

La resurrecció és el concepte amb el que els primers cristians van voler transmetre la manera de veure Jesús després de la seva mort. L’experiència de que seguia viu i els hi transmetia Vida, no era fàcil d’explicar. Abans de parlar de resurrecció, a les comunitats primitives, se’ls va parlar d’exaltació i glorificació. Primerament es va interpretar que Jesús era el jutge escatològic, que ens vindria a judicar al final dels temps, és a dir, a salvar definitivament als seus, sense fer referència a la resurrecció.

Una altre manera d’explicar l’experiència pasqual, sense tenir en compta la resurrecció de forma explícita, és la que considera Jesús, com la saviesa de Déu. Seria el Mestre que connectant amb la Saviesa preexistent de l’AT, ens ensenya el necessari per tal d’arribar a Déu.

Aquestes maneres d’entendre Jesús després de la seva mort, es van anar condensant en la cristologia pasqual, i la idea de la resurrecció va ser el marc més adequat per explicar la vivència de Jesús que en tenien els apòstols, després de la seva mort.

La resurrecció no pot ser un fenomen constatable empíricament; no pot ser objecta de la nostra percepció sensorial.

L’experiència pasqual sí que va ser un fet històric. Però no sabem com els primers cristians van arribar a aquesta experiència. En els relats pasquals es manifesta l’intent de comunicar als altres una vivència íntima, que és intransferible. Des de la seva cosmovisió ens van escriure uns relats que no podem pretendre interpretar-los literalment. Cal fer l’esforç d’aprofundir en el missatge que transmeten.

Com els primers cristians van arribar a aquesta vivència de resurrecció és el que hem de descobrir des de la nostra pròpia vivència. Qui és Jesús, el Crist, per a nosaltres?

El relat que avui llegim, va ser escrit sobre l’any 100, és a dir 70 anys després de la mort de Jesús. Com tots els relats d’aparicions, s’ajusta a l’esquema teològic comú: una determinada situació; una aparició de cop; una salutació; un reconeixement després del dubte; i la missió. Voler entendre els relats literalment ens priva d’entendre el que ens volen dir, realment.

«Reunits aquell mateix dia, que era diumenge.» (Jn 20,19) Pels jueus era el primer dia de la setmana. Jesús comença la nova creació el primer dia d’una nova setmana, és a dir, el temps d’una altre creació, aquesta vegada la definitiva. Es va fer habitual que els seguidors de Jesús, després de la celebració del «sabat», es reunissin de nit. Per a ells, després de la posta de sol, ja era diumenge (el primer dia setmanal)·..

«Els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» Ells també eren jeus, però Joan, quan en els textos escriu jueus, generalment es refereix a fariseus. El local tancat delimitava l’espai de la comunitat amb el món hostil.

«Es posà al mig.» No va recórrer cap espai, la seva presència es va efectuar directament. Jesús havia dit: «On n’hi ha dos o més reunits en el meu nom, allà estic jo entre ells.» Ell és per la comunitat font de vida, referència i factor d’unitat. La comunitat cristiana està centrada en Jesús i només en ell. Jesús es manifesta, es posa al mig i els saluda. No són ells els qui busquen l’experiència, se la troben.

«els va mostrar les mans i el costat.» Són els signes de que és el mateix que va morir a la creu. Ningú pot acabar amb la verdadera vida de Jesús. Tampoc ningú els la podrà prendre a ells. La permanència de les senyals, indica la permanència del seu amor. La comunitat té l’experiència de que Jesús comunica vida.

«Rebeu l'Esperit Sant.» El text diu: «alenà) sobre d’ells. És el verb de Gn 2,7 en la traducció al grec dels 70. Amb l’alè l’home va passar de ser fang a un ésser vivent. Ara Jesús els comunica l’Esperit que dona la Vida verdadera. Així acaba la creació de l’home. «De l’Esperit neix esperit.» 3,6. Això significa néixer de Déu.

«Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles.» Aquest aclariment prepara una lliçó per a tots els cristians. Separats de la comunitat no hi ha experiència de Jesús viu. A Jesús només se’l troba a la comunitat.

«Ells li van dir: Hem vist el Senyor.» Significa experimentar la presència de Jesús que els transforma. Els segueix comunicant la Vida, de la que els ha parlat tantes vegades. Els ha comunicat L’Esperit i els ha sadollat de l’amor que ara brilla a la comunitat. Jesús no és un record. Segueix viu i actua entre els seus. L’ensenyança clau és que els testimonis no són mai suficients. No podem suplir amb el testimoni aliè, l’experiència personal de la Vida nova.

«Al cap de vuit dies.» És a dir, a la següent ocasió en que la comunitat es va tornar a reunir. Jesús es fa present en cada celebració comunitària. El dia octau és el primer dia de la creació definitiva. La creació que Jesús ha realitzat durant la seva vida, que arriba a la màxima expressió a la creu (sisè dia) i a la plenitud el de Pasqua (dia setè). Tomàs s’ha reintegrat a la comunitat, i allà pot experimentar l’Amor.

«Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» En aquest relat el dubta està personalitzat en Tomàs. Les senyal són inseparables del nou Jesús perquè són el símbol de l’amor total. Gràcies a que està en possessió de l’Esperit en plenitud, ara el por comunicar als seus seguidors. La resurrecció no l’ha separat de la seva condició humana anterior.

«Senyor meu i Déu meu!.» La resposta de Tomàs és tant extrema com la seva incredulitat. Es negava a creure si no tocava les seves mans traspassades. Ara renuncia a la certesa física i va molt més enllà del que veu. Dient-li Senyor i Déu, li reconeix la grandesa, i al dir-li meu, reconeix l’amor de Jesús i l’accepta donant-li la seva adhesió.

«Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!.» Tomàs ja té la mateixa experiència dels altres: veure Jesús en persona. El retret de Jesús fa referència a la negativa a creure’s el testimoni de la comunitat. Tomàs volia tenir el mateix contacte amb Jesús que tenia abans de la seva mort. Però l’adhesió no es dona al Jesús del passat, sinó al present. Només en el marc de la comunitat és possible fer l’experiència de Jesús viu, ressuscitat.

Pel fet d’exigir aquesta experiència, Tomàs no ens pot servir de model. La demostració de que Jesús està viu, ens ha de venir de l’amor manifestat a la comunitat. El descobriment d’aquest amor, ens ha de dur a la fe en Jesús viu.

Naturalment, tots hem de creure sense veure, perquè veure no és creure. Fixem-nos que Tomàs veu el cos de Jesús, però el que diu és: ¡Senyor meu i Déu meu! La resurrecció no pot ser objecta de coneixement, ni sensorial ni intel·lectual, sinó de fe. Només experimentant a Crist Viu, sabrem què és la resurrecció.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com ›