VETLLA PASQUAL

Comentari escrit per Fray Marcos* – Fe adulta

El centre d’aquesta vetlla no és un cos ni mort ni viu, sinó el foc i l’aigua. Aquesta és la primera clua per entendre el que estem celebrant en la litúrgia més important de l’any. Són els dos elements indispensables per la vida. Del foc sorgeixen dues qualitats sense les quals no hi pot haver vida: llum i calor. L’aigua és l’element fonamental per a formar un ésser viu. El 80% de qualsevol ser viu, inclosos els humans, és l’aigua.

Recordar el nostre baptisme és la clau per a descobrir de quina Vida estem parlant. Avui, el foc i l’aigua simbolitzen Jesús perquè el recordem viu.

Al pròleg de l’evangeli de Joan es diu: «En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes.» (Jn 1,4)

La vida que aquesta nit ens interessa, no és la física, ni la psíquica, sinó l’espiritual i transcendent. Per no haver tingut en compta la diferència d’aquestes vides, ens hem fet un bon embolic amb la resurrecció de Jesús.

La vida biològica no té cap importància amb el que que estem tractant. «Qui cregui en mi encara que hagi mort viurà; i tot el qui viu en mi i creu en mi no morirà per sempre.»

La vida psíquica té importància, perquè és la que ens capacita per assolir l’espiritual. Només qui és capaç de conèixer i estimar, pot accedir a la Vida divina. La nostra consciència individual té importància només com a instrument, com a vehicle per tal d’assolir la Vida definitiva. Una vegada arribats a la meta, el vehicle s’abandona per inútil.

El que celebrem aquesta nit és l’arribada de Jesús a aquesta meta. Jesús, com home, assoleix la plenitud de Vida. Posseeix la Vida definitiva que és la Vida de Déu. Aquesta Vida ja no es pot perdre perquè és eterna.

Podem seguir utilitzant el terme «resurrecció», però crec que no és avui el dia més adequat per expressar aquesta realitat divina. Inconscientment ho apliquem a la vida biològica i psicològica, perquè és el que nosaltres podem sentir, és a dir, descobrir pels sentits.

Però el que hi ha de Déu en Jesús no es pot descobrir mirant, escoltant o palpant. Ni viu, ni mort, ni ressuscitat, es pot descobrir la seva divinitat. Tampoc pot ser el resultat d’alguna demostració lògica. El diví no té cabuda en el nostra raonament.

A la convicció de que Jesús està viu, no podem arribar-hi amb raonaments. El diví que hi ha en Jesús i per tant la seva resurrecció, només pot ser objecta de fe. Pels apòstols --com per a nosaltres-- es tracte d’una experiència interior. A través del convenciment de que Jesús els està donant VIDA, van descobrir que ha d’estar VIU. Només, des de la vivència personal podem acceptar la resurrecció.

Creure en la resurrecció exigeix haver passat de la mort a la Vida. És per això que en aquesta vetlla és tant important el record del nostre baptisme. El cristià és aquell que està morint i ressuscitant constantment. Morint al terrenal i caduc, a l’egoisme, i naixent a la Vida verdadera, la divina.

Tenim una concepció estàtica del baptisme que ens impedeix viure’l. Creiem que hem estat batejats un dia i a una hora determinada i allà es va produir el miracle que es mantén per sí sol. Per tal de descobrir l’error, cal prendre consciència de què és un sagrament.

ots els sagraments estan constituïts per dues realitats: un signe i una realitat significada. El signe és el que podem veure, escoltar i tocar. La realitat significada ni es veu, ni s’esclta ni es pot tocar, però sempre està aquí perquè depèn de Déu que està fora del temps.

En el baptisme, la realitat significada és aquesta Vida divina que signifiquem per a fer-la present i viure-la. En tal dia a tal hora, han fet el signe sobre meu, però assolir i viure el significat és tasca d’un mateix i de tota la vida. Tots els dies he d’estar fent meva aquesta Vida. I l’únic camí per a fer meva la Vida de Déu que és AMOR, és superant l’ego-isme, és a dir, estimant.

*.- Veure comentari de l’evangeli (Jn 20m1-9): https://www.feadulta.com › 3...