dijous, 3 d’abril del 2014

LES CONTRADICCIONS DEL CARDENAL.


Joan XXIII, en el discurs d’obertura del Concili Vaticà II, va denunciar aquells que en els canvis «no veuen altre cosa que prevaricació i roina» Són, els qui va qualificar de «profetes de calamitats» i dels qual, el Papa dissentia.  Són gent que els psicòlegs consideren «tòxica», perquè acaben arruïnant l’equilibri mental dels qui conviuen amb ells o són subjectes de les seves paraules i/o decisions. Els «profetes de calamitats no mereixen que se’ls tingui en compte», va afirmar el cardenal de la Transició Vicente Enrique y Tarancon (ABC, 19/02/77) I, ho justificava dient que: «La postura del derrotisme sistemàtic no és ni cristiana, ni constructiva, ni patriòtica» Cal recordar que la seva actitud oberta en relació a l’etapa que s’iniciava a la mort del Dictador (a qui Tarancon va amenaçar d’excomunió si executava la decisió d’enviar a l’exili al bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros, -Cas Añoveros- el 1974) el va convertir en l’enemic a abatre. Cal recordar, també, el crit de «Tarancón al paredón» que repetien insistentment els partidaris de conservar l’estatu quo del «nacionalcatolicisme» que els permetia mantenir els privilegis d’un Règim corrupte.  
Diuen que la història es repeteix, i malgrat l’esforç de concòrdia que va protagonitzar l’expresident Suárez, seguim sentint veus que ens anuncien desastres. És el cas de les recents declaracions del cardenal Antonio María Rouco Varela en els funerals d’Estat que ha presidit últimament. L’un, pels fets de l’11 M (que es van produir –segons ell- «obeint a foscos objectius de poder» sense aclarir qui era que obeïa i quins eren els objectius). L’altre, per la mort de l’expresident Suárez. En els seus discursos, revestit com a màxima autoritat de l’Església Catòlica instaurada a Espanya, ha llençat missatges «enverinats» (Enric Juliana, La Vanguardia, 1/03/14) davant del Rei i tuti quanti, arrenglerant-se amb els qui només veuen un futur amenaçat, procliu a una nova guerra civil. Han estat discursos que distorsionen la realitat. L’atemptat de l’11 M va ser causat pel terrorisme islàmic i no tenia res a veure amb el clima de convivència dels espanyols. I, l’expresident Suárez ens va tornar les institucions democràtiques per la concòrdia. A què ve doncs, ara, esmentar la Guerra Civil?.
 
L’Església catòlica, i els homes que la representen, tenen la missió d’infondre esperança. Defensar determinades posicions polítiques els situa fora de la seva missió. I, aprofitar l’hegemonia de la que gaudeix aquesta confessió, malgrat que la Constitució deixa clar que l’Estat és laic, per a llençar missatges de por, assimilant el present amb un passat de trista memòria, ens deixa en situació de pensar que no són persones idònies pel càrrec que ocupen. I, aquesta condició d’idoneïtat és un  dels trets indispensable, segons el Dret Canònic, per a ser elegit bisbe.
 
El Cardenal Rouco, ens té acostumats a fer declaracions que no toquen. I, totes elles dirigides als mals que ens duran el reconeixement dels matrimonis homosexuals, tenir una llei excessivament laxa sobre l’avortament, i destruir, el que per a ell és la «sagrada unidad de la Patria», en la línia del que també defensa Alternativa Española –hereus del pensament de l’ultraconservador Blas Piñar-. que com a moviment, partit polític o grup d’opinió, proclamen voler servir «las verdades eternas que surgen del reconocimiento expreso de la Ley de Dios».     
 
El senyor Rouco Varela ja sap que una unitat construïda sobre un fet de guerra no pot ser sagrada. Rouco Varela, i els que li fan costat, haurien de reflexionar –perquè llegir ja se suposa que ho han fet- els discursos de Joan Pau II (ells que són tant papistes) sobre els drets dels pobles a ser lliures. El Papa parla de pobles no de nacions. Perquè tothom sap que les nacions han estat construïdes sobre la base de matrimonis interessats o de conquestes sagnants. El Papa no parlava només en defensa de la descolonització, la qual cosa seria un reduccionisme del seu discurs, sinó del dret dels pobles a mantenir la seva idiosincràsia; llengua i cultura, en respecta i llibertat. En els seus discursos hi ha un concepte d’universalitat, perquè ell (que era polonès) sabia molt bé què és viure en un país conquerit per la força de les armes.
 
En democràcia correspon a l’àmbit civil decidir la forma d’organització d’un estat, les seves unions i formes de convivència. I, l’Església ha de trobar el seu encaix en aquesta realitat, inculturant el missatge del Regne, que tracte de pau i justícia. Quina és -señor cardenal- aquesta llei de Déu que fa que la unitat de les nacions sigui sagrada, i que  impedeix que les persones puguin viure en plenitud la seva llibertat de consciència?
 
    Salvador Sol

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada