Mariano Puga és un sacerdot de 80 anys, que viu recorrent en llanxa les petites comunitats de Xiloé, compartint l’esperança, compartint els goig i les angoixes dels indígenes d’aquell arxipèlag. Comunitats que no veuen un capellà més de tres vegades l’any. Segur que al sacerdot Mariano, la cúria vaticana i el Dret Canònic li queden mentalment molt lluny.
A preguntes d’un periodista, manifesta que: el que sent a prop són les denúncies per abusos sexuals que s’estan produint, a Irlanda, Bèlgica, Estats Units, i també a Xile. Aquests casos el preocupen, «i prega a Jesucrist» perquè hi hagi una reforma en el clericat.
Ell, a la seva edat, encara fa autocrítica i veu possible que l’Església «revisi el celibat sacerdotal»; «que la crisis per casos d’abusos s’aprofiti per plantejar els temes de fonts» que els cristians de base reclamen. Per exemple: «El paper de la dona en l’Església» Són les tres quartes parts del catolicisme. «Tenen tots els càrrecs inferiors i cap poder de paraula i decisió [...]. Jo no veig perquè les dones no poden ser sacerdots en l’Església».
Puga mantén que «Crist em va cridar a ser cèlibe, però jo no veig perquè germans casats no poden ser sacerdots [...] Crist ens ha fet iguals a tots, tots a imatge i semblança a Déu». I, recrimina que «l’opció pels pobres de Crist, es trobi enfrontada a una Església que no es fa pobra». «Moltes vegades –diu, en relació al sacerdoci femení i als capellans casats-, confonem la cultura en la que hem viscut la nostra fe, amb la veu de Jesucrist, i això és molt important separar-ho»
La visita a l’amic pederasta
A Xile, es va condemnar per pederàstia, el sacerdot Fernando Karadima, conegut de Mariano Puga des que estudiaven teologia. Castigat per l’autoritat eclesiàstica, el sacerdot octogenari, viu retirat al convent de les monges Siervas de Jesús. Tot i considerar la gravetat dels abusos sexuals i la condemna del Vaticà, Mariano va anar a visitar-lo. Les monges van consultar si figurava a la llista dels membres de la Unió Sacerdotal que no el podien visitar. No hi era, i va passar.
«Amb mi, -diu Mariano-, va estar agraït i cordial, res a dir. Vam recordar les nostres històries, li vaig recordar que estava amb les comunitats de Xiloé i amb els animadors de les comunitats de l’illa, vam parlar de tot». «Però passaven els minuts i la condemna del Vaticà no sortia». «Vaig trobar-me amb un germà, per dir-ho d’alguna manera, absent. Absent de tots els delictes, del dolor causat. Jo suposava que tocaríem algun moment el seu silenci davant de les víctimes, però no va passar res». Per provocar-lo, va dir: «Vostè sap de la campanya que la premsa... algun dia Déu aclarirà tot això». Fernando no va contestar.
«Per mi, tota la situació, amb tot el què ha significat per a les víctimes, amb l’escàndol... estar amb ell va esdevenir signe del que Jesús ens ha ensenyat: compadir el germà caigut». «Vaig quedar frustrat, em va fer la sensació de que no era el moment de Déu, de cara a les meves expectatives».
Homes com Mariano Puga n’hi ha molts, que no surten a la premsa, que estan lluny del Vaticà... Però viuen la seva fe en Jesús, i la transmeten a qui té la sort de trobar-se’ls. A l’Església, encara hi ha signes d’esperança.
Salvador Sol
Font: papeldigital.info/lt/2011/05/07
Pel que sembla, el tal Karadima és (o havi sigut) un delinqÚENT, protegit pel cardenal Francisco Javier Errázuriz, el bisbe Andrés Arteaga i el jutge Leonardo Valdivieso. La periodista María Olivia Mockenberg, ho explica en el seu llibre Karadima, el señor de los infiernos.
ResponEliminaAra l'Església no té altre remei que acceptar que realment hi ha sacerdots que han abusat (probablement encara n'hi ha que deuen abusar) de nens i nenes del seu entorn. Tot, menys reconèixer que la culpa pot ser del celibat obligatòri.