L'ESPERANÇA CRISTIANA

«La nostra esperança és el Senyor». Aquesta aclamació que ressona a les esglésies s’entronca amb l’esperança d’Abraham i per tant és fruit de la promesa. Jahvé digué a Abraham: «Jo seré el teu Déu» (Ex 17,7). Que és com dir-li: cuidaré de tu, i de tots els teus descendents. La promesa ens ve d’Abraham, es renova amb Moisès i els profetes, i Jesús «li donà la darrera plenitud» transformant-la en esperança de salvació. Aquesta és l’esperança cristiana, que té sentit escatològic perquè es projecta en la vida que hi ha més enllà de la vida. Déu és un Déu de vius. Ho recitaven els jueus cada dia en sortir i pondre’s el sol: «Beneït ets, Senyor, que fas viure els morts». Pau ho reforça amb aquestes paraules: «aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals» (Rm 8,11). En l’AT l’esperança tenia com a fonament la promesa de la presència permanent i providencial de Déu que es manifestaria en el Messies. Jesús posa les bases del Regne, del Déu a prop, el seu nom ho diu: Yesúa, és «Déu que salva». Avui: «L’objecta de l’esperança cristiana --com diu Josep Gil-- és l’assoliment del regne de Déu consumat» (L’esperança que no mor, p.88), l’acompliment de vida eterna; la segona vinguda de Jesucrist.

Col·loquialment diem «L’esperança és l’últim que es perd», quan no ens en sortim d’una cosa. L’esperança, ja ho sabem, és una virtut teologal. Les virtuts teologals són aquelles que deriven de la gràcia; són un do de Déu. La fe i l’esperança es complementen, la caritat dona sentit a les dues. Pau ens diu que de las tres «la més important és la caritat» (1Co 13,13) Però en què la sustentaríem sense l’esperança? La promesa feta a Abraham va assolint el seu acompliment en la història, és un procés que va fent camí. «Déu va fer una promesa i un jurament que ell de cap manera no pot desmentir» (He 6,18). La història de la salvació tindrà lloc «en una societat i una terra renovada per Déu» (J.G., llibre citat, p.61). Ara: «L’esperança resta unida a la utopia» (Jaume Botey, Construir l’esperança, CJ 154, p.7). A la pregunta: hi pot haver esperança després de Auschwitz? La resposta cristiana ha de ser sí, perquè Jesucrist regnarà al final dels temps.

L’Església té per missió transmetre aquesta esperança escatològica fent-se solidària de les diverses dificultats que hi ha, constantment, a llocs concrets del món; el «goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist» (Gaudium et spes). L’Església, que és sagrament de Crist, ha d’ajudar a mantenir un espai per a l’esperança malgrat la fam, les guerres i els tsunamis... L’Església ha de tornar a les benaurances, fent costat als últims, sense pactar amb els poderosos de la terra. Jesús, fidel al missatge, s’enfrontà a la casta sacerdotal del temple. Pagola ho diu de forma clara: «Jesús invoca Déu per a defensar la vida dels últims, Caifàs l’invoca per a defensar els interessos del temple» sense trencar amb el sistema que defensava Pilat, malgrat que l’Imperi romà, la famosa pax romana no estigués organitzada «segons el cor de Déu» (Jesús. Aproximación històrica).

Avui, quan l’església local defensa la pobresa estructural (Teologia de l’alliberament), l’Església oficial condemna els seus líders. Cinquanta anys després  del inici del Concili Vaticà II, moltes de les seves recomanacions nb han estat aplicades i des de Roma, i des d’alguns palaus episcopals de casa nostra ens arriben signes inequívocs d’involució. 

Malgrat tot, l’església –poble de Déu- avança mogut per l’Esperit, potser allunyant-se cada cop més de la jerarquia, però amb voluntat d’apropar-se a l’esperit del Concili, i sobretot al Jesucrist que ens transmeten els documents neotestamentaris. L’Església d’esperança és la de Vicenç Ferrer i del pare Ellacuria; la del bisbe Casaldàliga i la del pare Manel; tanmateix, la de tots els qui com ells, ajuden a les persones necessitades en un moment concret i en una situació determinada, sense tenir en compte la seva religió, i molt menys, si són o no batejades.  

Salvador Sol