UN SOL DÉU

Comentaris a l’evangeli del diumenge 22 d’octubre

(Mt 22,15-21)

L’evangeli d’avui ens exhorta a prendre’s seriosament no només les nostres obligacions de cristians, sinó també les nostres tasques de ciutadans, els nostres deures polítics.
La política i l’«autoritat» s’han creat perquè siguin instruments per a la realització de la voluntat de Déu, encara que potser no ho sàpiguen o no vulguin saber-ho.

Els cristians no han de ser enemics de l’Estat. La fe no pot ser una excusa per no complir amb les obligacions familiars, socials i polítiques. Aquesta és la condició primera d’aquell: «Estimeu-vos com jo us he estimat» recomanat per Jesús.  

D’això en va donar testimoni Agustí d’Hipona: «els soldats cristians van servir l’emperador infidel, però en allò que eren «les causes» de Crist no reconegueren més que a Aquell que estava en el cel».

Avui l’evangeli ens planteja la dicotomia entre servir Déu o servir el poder temporal: cal recordar aquesta reflexió del papa Francesc: «la comunitat cristiana ni pot ni ha de suplantar les legítimes i necessàries competències de les institucions. És més,  ha d’estimular i recolzar les seves tasques. I col·laborar amb elles pel bé de tots»..    
La resposta de Jesús als fariseus i herodians és d’una gran intel·ligència. Volien desacreditar Jesús davant del poble amb una pregunta trampa i situar-lo en un carreró sense sortida. Però Jesús, amb la seva resposta, separa de forma convenient els compromisos socials imposat pel poder temporal d’aquells que altres compromisos que emanen de Déu. (Catholic.net - http://es.catholic.net/op/articulos/41806/dad-al-csar.html)   
...

La pregunta que li fan a Jesús, en aquesta narració de Mateu, no pretén saber la seva opinió sinó intentar fer-lo caure en contradicció. D’aquí que la resposta comença amb aquestes paraules: «Perquè em poseu a prova. Hipòcrites?» I, apel·lant a la religiositat que caracteritzava als fariseus, els recorda que cal complir amb el Cèsar, però això no eximeix de complir amb la voluntat de Déu..  (Escuela Bíblica)

…

Es palpa una gran tensió entre els adversaris de Jesús que es proposen .  fer-ño caure en un parany. La pregunta que plantegen els fariseus no té res a veure sobre detalls de la Llei, sinó que va al cor dels duríssim problemes polítics que es vivien a causa dels elevats impostos que els exigien els romans.

La majoria de la gent de la Palestina del s.I era pobra. Un revés de la climatologia i la salut podia en dos anys arruïnar una família i ser venuda com esclaus per tal de pagar els deutes. En aquest context parlar d’impostos era important, i la gent anava darrera d’aquells que proclamaven no pagar els impostos als romans i aixecar-se amb armes en contra d’ells. .

Així les coses, la trampa dels fariseus era fer dir a Jesús que no era lícit pagar impostos i els notables, partidaris dels romans, el detinguessin. Els fariseus eren els primers que es negaven a pagar tributs a Roma però volien que fos un altre que aixequés la veu en aquest sentit.  

La resposta de Jesús va més enllà de la frivolitat de la pregunta. «Donar a Déu el que és de Déu» vol dir lliurar-se per amor, com ho va fer Jesús. Aquest és el camí per a construir una societat més justa, solidària i fraterna. Només amb la renovació de l’interior de cada persona serà possible construir el regne de Déu.   

(www.vidabiblia.com)

...

Per la trampa que preparen a Jesús, els fariseus, que són una mica covards, es fan acompanyar dels herodians. Preparen bé l’estratègia perquè s’adonen que Jesús és un oponent formidable i volen evitar fallar en l’intent. La pregunta que li fan és capciosa. És un moviment tàctic que intenta comprometre Jesús davant l’autoritat.

Sabem poc sobre els herodians. Però sabem que recolzen Herodes i simpatitzen amb els romans. Això els posa en conflicte amb els fariseus per qüestió del tribu, que no revertia en millores per la província romana de Judea. Tanmateix, s’uneixen contra Jesús.

La moneda amb que s’havia de pagar el tribut era el denari, que duia l’esfinx del Cèsar, considerada idòlatra i la inscripció «Tiberi Cèsar August fill del diví  August»,una blasfèmia. Així que la qüestió tenia una base religiosa important. Tanmateix, era una moneda d’us comú inclús per persones reñigiosament escrupoloses.

La pregunta va precedida d’un afalac: «Mestre, sabem que estimes la veritat...». Estan segurs que no es deixa portar pel dir de la gent. Però és un afalac irònic. El que pretenen, de debò, és comprometre’l. La resposta només accepta un sí o un no. Però Jesús s’adona de la complexitat: responent si. s’enemista amb els que són contraris al impost; si la resposta és no, els romans l’arrestarien. Amb la resposta que sigui els fariseus i herodians el posen en un conflicte. La resposta de Jesús és intel·ligent: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.  (Sermon Writer) .   

…

Jesús feia present la voluntat de Déu amb la seva vida i això posava excessivament nerviosos als fariseus. Aquesta presència de Déu en Jesús és el que els fariseus volien desmuntar.

La qüestió, que li plantejaran, toca dos aspectes essencials per a tota societat organitzada: els diners i l’autoritat. Pagar o no pagar el tribut al Cèsar?
Potser és veritat que es demana una quantitat abusiva i és injust. Potser, es qüestionable que s’hagi de tributar a l’«Emperador» en detriment de les necessitats locals. Sigui com sigui, la qüestió, tot i ser ben punyent té el risc de distreure i posar l’atenció primera al lloc erroni.

Qui és el Senyor de la història? Els diners? El Cèsar? La meva gent? No, el Senyor de la història és el Déu d’Abraham, Isaac I Jacob, que ofereix una nova aliança al seu poble, com ja ho va fer a l’antigor. Es ell i no hi ha d’altre.( David Guindulain. Pregaria.cat)

Selecció i redacció: Salvador Sol