QUÈ EN FA L'ESGLÉSIA DE LA VEU DEL POBLE?

L’Associació Cristianisme al segle XXI, va llençar una enquesta (setembre 200 – gener 2001) que preguntava: «quina és la manera com creieu que hauríem d’exercir responsablement els fidels a escollir els seus pastors». Aquesta pregunta l’havia formulat Josep Maria Gasch, en la seva ponència en el Congrés de 1999 de la pròpia Associació sobre: Cristianisme, Església i Societat al Segle XXI. Les respostes apuntaven a considerar que els bisbes havien de ser servidors de l’església que els tocava presidir.

Molts experts consideren que el Concili Vaticà II va deixar pendents moltes qüestions relacionades al funcionament de la màxima institució eclesial. En els Fets dels apòstols llegim que Maties fou elegit a sort (Ac 1,15-25) però no ens diuen els criteris emprats. Ramon Maria Nogués –llegim en la memòria que Joan Estruch va fer dels resultats de l’enquesta- proposava recuperar tres criteris: que el poble i el clergat siguin consultats, i que fossin electors; que s’evitessin les manipulacions d’autoritats eclesiàstiques i civils; i que es procurés que el bisbe fos del lloc on havia d’exercir l’episcopat. Així s’havia fet els primers temps del cristianisme, però avui funciona d’una altra manera. Segons el cànon 377 del Dret Canònic, són els bisbes d’una província eclesiàstica, o de les conferències episcopals, els qui han de presentar de comú acord i secretament una llista de preveres, o de religiosos, per enviar a la Seu Apostòlica. Com diu Joan Estruch, el cànon no deixa clar si la Seu Apostòlica no pot elegir-ne un que no estigui a la llista. Per altra banda, en el cas de Catalunya, no queda car si la Conferència Episcopal ha de ser la Tarraconense o l’Espanyola.

En els documents del Concili Vaticà II no es parla de l’elecció de bisbes, però sí deixa clar referint-se als laics, que: «D’acord amb els coneixements, competència i prestigi de què gaudeixen, tenen la llibertat, més encara, de vegades l’obligació i tot, de manifestar el seu parer sobre les coses que afecten al bé de l’Església» (Lumen gentium, 37). Doncs bé, Potser no tinc ni els coneixements, ni la competència ni el prestigi que es demana però sí la llibertat, i potser l’obligació de dir que em sembla malament que en l’elecció del nou bisbe de Tortosa no s’hagin tingut en compte cap dels criteris esmentats i una vegada més s’hagi designat a un valencià.

El fins ara bisbe auxiliar de València Enrique Benavente Vidal, entra com a bisbe en una seu on ni la gent ni la litúrgia tenen res a veure amb la valenciana. Sobretot amb la de València capital on un grup com Els Rectors del Dissabte, tenen dificultats per expressar-se en català (encara que oficialment en diguin valencià) en l’exercici del seu ministeri. En un article recent a La Vanguardia (12/05/13) Teresa Ciges donava a conèixer que Els Rectors del Dissabte és l’únic grup que respira aires de llibertat -representants de «l’església silenciada», de línea progressista i oberta- en una diòcesis en la que «la jerarquia ha adoptat posicions conservadores i integristes». Doncs bé, el bisbe Enrique no consta que hagi format part d’aquest grup desmarcant-se de la línia jeràrquica esmentada. És sorprenent que al papa Francesc li hagin “colat” aquests “gol”. Encara que segons diuen: de Roma ve el que a Roma va. I, aquí es veu l’ombra allargada del cardenal Carles -i del seu company de viatge Rouco- i la seva influència en la Seu Apostòlica. Devia tenir raó Benet XVI quan va dir que «el problema de l’Església no són els enemics de fora, sinó els de dins».

Sembla impossible que a Tortosa, una seu amb gairebé 140 parròquies, i una història que arrenca al segle IV, no es trobin sacerdots idonis per exercir aquest càrrec episcopal. Bé que en van trobar un (Romà Casanova) per enviar-lo a Vic. De fet, des que el cardenal Ricard Maria Carles (que és valencià) va ser bisbe de Tortosa (1969-1990), han ocupat aquesta seu: Lluís Martínez Sistach, (1991-1997) que era auxiliar de Carles quan aquests ocupà la diòcesi de Barcelona, després Xavier Salinas (1997-2012) i el nomenat recentment, tot dos valencians. Masses coincidències per no veure-hi  «manipulacions d’autoritats eclesiàstiques».    

En la carta adreçada als nous diocesans, Enrique Benavent expressa que vol exercir el seu ministeri apostòlic «amb amor sincer i amb paraules vertaderes». Que vol actuar «no com un dèspota que es considera a sí mateix l’amo del ramat», sinó «amb el desig que el meu ministeri faça present Crist, únic model del ramat». La carta està escrita en valencià (a Tortosa malgrat les variants dialèctiques s’escriu el català correctament), i tractar als futurs diocesans de ramat (obviant que estem al segle XXI i cal reciclar el llenguatge) segur que no haurà estat la millor manera d’adreçar-los una salutació agradable.

Esperem i desitgem, no obstant, que l’Esperit l’il·lumini!. I que no oblidi la seva condició d’imposat. Ara, doncs, li correspon fer-se digne de la missió que l’Església li ha confiat, posant-se al servei del poble: «En el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa» (Gaudium et spes). Els homes i dones de la diòcesi, i també el clergat, necessiten que el bisbe sigui un líder de la fe, no un destorb.  

Salvador Sol