HI HA UNA ESGLÉSIA BEL·LIGERANT CONTRA CATALUNYA?

Reflexió arran de la lectura de la novel·la històrica L’últim abat

A la novel·la de Martí Gironell, L’últim abat, s’explica que l’abat del monestir San Benito de Valladolid (fundat el 1390 pel rei Joan I) pretén castellanitzar els monestirs benedictins catalans, a benefici de Felip II, i de la voluntat d’uniformització centralitzadora, "espanyolitzant", que ja regia en ple segle XVI.  Donem per bona, doncs, la locució que afirma que els reis i els governs de matriu castellana no han acceptat mai, al llarg dels segles, el tarannà obert dels catalans, ni les seves lleis. Cal recordar les guerres amb intent d’aniquilació: dels Segadors (1640), de Successió (1714), Civil (1936), i també del cop d’Estat de Primo de Ribera (1923), i la dictadura  franquista (1939), per citar només els fets més rellevants. En totes aquestes ensopegades, amb l'intent d’unificació forçada, l’Església -o una part molt significativa de la mateixa- hi ha tingut un paper de recolzament, sinó és que n’ha estat directament la instigadora.  

Des del Concili Vaticà II ha adquirit força la idea de que l’Església som tots els batejats. Però sovint, quan parlem de l’Església ens referim a aquells que es mouen en els complexos entreteixits del poder terrenal. Una informació recent, ens fa saber que s’especula amb la possibilitat de que el successor del bisbe de Barcelona. Martínez Sistach, sigui el cardenal Cañizares. Les fonts consideren que Roma podria tenir un home fort a la capital catalana com a contrapès a Rouco, que fa i desfà des de Madrid. Però la pregunta és pertinent: a qui beneficia que en l’elecció d’un bisbe no es tingui en compta la idiosincràsia dels catòlics diocesans? No hem quedat que l’església som tots els batejats?  A què obeeix doncs, aquesta politicaria? 

La ingerència per part de membres destacats de l’Església espanyola -però també catalana- sobre aquesta part territorialment insignificant de la península, ha estat constant al llarg dels segles, i no pas per interessos espirituals sinó polítics. Sobretot a partir dels reis catòlics. A tall d’exemple: per què en la llista de mèrits de Cañizares es destaca la seva amistat amb el senyor Lara? (El Pregó, nº 451).

Sense entrar en si aquest cardenal seria, o no, un bon bisbe per a Barcelona, la pregunta recorrent és, des de fa molts segles: L’Església jeràrquica universal és procliu o bel·ligerant amb Catalunya? Què podem pensar en llegir les declaracions, sorprenents, de dos bisbes catalans actuals: Xavier Novell, bisbe de Solsona: «No sóc catalanista, ni m'identifico amb l'Església progressista». (El Punt Avui, dissabte, 11/05/2013). Romà Casanova, bisbe de Vic (protegir del cardenal Carles): «L’Església catalana no existeix» (Vila Web 02/03/07).

La novel·la esmentada de Martí Gironell, sustenta la tesi de que la Congregación de la Observancia de Valladolid, tenia com objectiu aconseguir que abats de monestirs catalans, però d’obediència castellana, entressin a constituir el braç eclesiàstic de la Diputació del General. D’aquesta manera, un terç d’aquesta Institució –la que tenia tot el poder polític de Catalunya- seria favorable a les decisions polítiques de Felip II. El maquiavelisme d’aquest plantejament ja el trobem en Ferran II d’Aragó -dit el Catòlic- quan obliga que Montserrat aculli 14 monjos castellans (1493), i aquesta abadia quedi controlada per la Congregación vallisoletana, desvinculant-se de la Congregació Claustral Tarraconense. Congregació –la tarraconense- creada seguint indicacions del Concili IV del Laterà (1215), i per tant anterior a la de l’Observança. Cal reconèixer, però, que aquesta unió amb el monestir de Valladolid no va ser dolenta del tot; el monjo d’aquella observança García Jiménez de Cisneros (germà del Cardenal famós), convertit en abat de Montserrat (1499-1510) va donar un gran impuls a l'abadia montserratina. Però al costat negatiu tenim: la castellanització del culte, la utilització d’una llengua desconeguda per la majoria dels peregrins que visitaven l’abadia, i un canvi de sensibilitat nacional. Sembla poc important, però des d’aleshores ens ha quedat la pronunciació castellana del llatí -amb la (e) tancada-. No pas a Montserrat, que cuiden molt la llengua, però sí a la majoria d'esglésies entre clergues i fidels.  

La història ens diu que el papa Benet XII (1334-1342), ignorant –o no- l’existència de la Congregació Claustral Tarraconense, que cobria els monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. (cf. Gran Enciclopèdia Catalana), va decretar que la província eclesiàstica d’Espanya fos Valladolid, i que tots els monestirs s’adherissin a la Congregación de la Observancia, controlats pel monestir de San Benito, d’aquella ciutat castellana.

Decisions d’aquests tipus s’han repetit al llarg dels segles. Es tracta de l’afany d’imposar l’esperit i tarannà del Reino de Castilla contra les lleis i costums dels catalans. La història documenta que la seu de Tarragona (Hispània Citerior) es va erigir com a diòcesi en el segle I, i els arquebisbes tarragonins van ser considerats, durant segles, Hispaniarum Primas (Primat de les Espanyes). Doncs, per raons de capitalitat del Regne aquest títol va anar a parar a la seu de Toledo. Així són els fets. Quan el cardenal Isidre Gomà (que era català, i havia estat canonge de la seu tarragonina, i per tant havia fet la promesa de guardar fidelitat a aquesta seu), el van nomenar arquebisbe de Toledo (1933-1940) va exercir de cardenal Primado de España, oblidant-se de la història i de la promesa. 

En el context de la novel·la hi ha elements de rigurosa historicitat. El papa Juli II, nomenà a l’abat de San Benito de Valladolid, Alfonso de Toro, impulsor de la reforma benedictina, dita de la Observancia (13/11/1505) substituint la butlla del papa Innocenci VIII, que atorgava aquesta funció als bisbes de Córdoba i Segovia. I, també que des d’aleshores  el Monestir de San Benito de Valladolid, va fer els possibles per controlar tots els monestirs benedictins catalans.

La contribució de Martí Gironell, amb la seva novel·la històrica, recrea l’ambient en el que l’abat Frigola s’erigeix en líder per a defensar la independència dels monestirs adscrits a l’obediència de la Congregació Claustral Tarraconense. Es tracta d’una gran novel·la. D’una novel·la que enganxa. Potser els mètodes emprats per l’abat Ceballos, descrits en la novel·la no siguin rigorosament històrics, però en tot cas denuncia la fal·lera d’Espanya per tal d’envair institucions catalanes, amb un marcat tarannà diferent.

És obvi que Catalunya no ha trobat l’encaix adequat amb la resta d’Espanya. Qui va escriure aquell discurs en el que Joan Carles I assegurava que el castellà mai s’havia imposat a cap altre llengua, potser no coneixia que durant el mandat de l’avi del rei es van fer cremar els llibres escolars escrits en català, i que en el primer temps del franquisme, es van prohibir les publicacions en aquests idioma i parlar català a les escoles, als centres oficials i a les esglésies. Tot, una vegada més, amb l’aquiescència i el suport institucional de l’episcopat espanyol, encara que amb alguna excepció destacada; la del cardenal Vidal i Barraquer, i l’abat Escarré, entre d’altres.

Doncs bé. Ara que tornen a aixecar-se veus reclamant la independència de Catalunya, i molts clergues i alguna jerarquia del país proclamen el dret d’un poble a decidir el seu futur en la línia de la doctrina de la llibertat dels pobles proclamada per Joan Pau II, ens trobem que des de la Conferència Episcopal Española es proclamen les virtuts de la «sagrada unidad de la Patria».

En altre temps, els papes dirimien sobre qüestions de territorialitat, com per exemple en la distribució d’Amèrica (Roma locuta, causa finita). Però ja ha plogut molt, i avui els estats reclamen canvis. Seria bo que l’Església (que la jerarquia eclesiàstica) deixés que els pobles decideixin el seu futur, de forma lliura i democràtica. 

Salvador Sol