NATZARÈ O BETLEMITA?

No hi ha dubta que tant Mateu com Lluc, o els membres de les seves comunitats, coneixien i creien interpretar correctament les Escriptures, i situen a Betlem el naixement de Jesús. Extrem, aquest, que avui alguns discuteixen El mateix Pagola, sacerdot catòlic, no té inconvenient en creure que el lloc més probable on es va produir, aquesta presència de Déu a la terra, fos Natzaret, lloc de residència de Josep i Maria. (José Antonio Pagola, Jesús, aproximación històrica). Sorprèn, si més no, que l’adjectiu gentilici més vinculat a la seva persona no segueixi la normativa aplicada a la majoria de personatges importants de la història, com és el nom del lloc on van néixer. Tres exemples d’abans i després de Jesús: Tales de Milet, s.VII aC. Com l’adjectiu afegit al seu nom indica, aquest membre dels Set Savis de Grècia va néixer a Milet, ciutat grega de la riba del mar Jònic. Pau de Tars, s.I dC. va néixer a Tars de Silícia (zona costera situada a la península de l’Anatòlia). Frühbeck de Burgos, s.XX. director d’orquestra, de pares i cognom alemanys, va néixer a la ciutat espanyola que s’afegeix al nom. Doncs bé, en el cas de Jesús, el mateix Pilat va fer escriure al rètol de la creu: Iesus Nazarenus Rex Judeorum. Altres gentilicis que se li apliquen, són: galileu (Jesús el galileo, Fancesc Riera)  o jueu (Un judio marginal, John P,Meier). Que se li apliqui el sobrenom de betlemita, no ens consta. Aquesta constatació seria suficient per a dubtar del lloc on va néixer la humanitat de Déu? Per ella mateixa no, però no deixa de ser un detall, si més no, curiós.  

Per altre banda, només dos evangelistes, Mateu i Lluc situen a Betlem aquest gran esdeveniment. Els altres dos, Marc i Joan, o les seves comunitats, no s’ocupen del naixement i la infància de Jesús. Probablement consideren que la continuïtat entre l’Antic i el Nou Testament ja queda palesa en les Dites que tots els evangelis posen en boca de Jesús.
Fer néixer Jesús a Betlem té molta importància si es contempla com el punt final del llarg procés de la història d’Israel. Abraham és promesa de terra i nissaga: «Donaré aquest país a la teva descendència» (Ge 6,7). «Beneiré als qui et beneeixen i maleiré als qui et maleeixin a fi que en tu pugui beneir totes les famílies» (Ge 12,1-3). Per això deixarà Ur de Caldea i recorrerà un llarg camí fins a Siquem, on, a l’ombra de «l’Alzina de Morè» veurà créixer fills i ramats, i esdevindrà el pare de les religions monoteistes. Jacob distribuirà la terra amb els seus dotze fills (les dotze tribus) i esdevindrà ell mateix Israel. Moisès és èxode i llibertat; s’ha d’enfrontar al faraó i cobrir les necessitats de la ruta fins assolir la Terra Promesa. També és l’encarregat de transmetre els Manaments de la Llei i de refermar la fidelitat al Déu únic: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t’ha fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau» (Ex 20 2) I els fa aquesta promesa: «Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats de totes les vostres immundícies i de tots els vostres ídols repugnants. Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn» (Ez 36, 25-26). Per això Pau identifica Jesús amb el nou Adam (l’home nou): «Així ho diu l’escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal, però el darrer Adam és Esperit que dóna vida» (1 Co 15,45). Jesús culmina aquest procés històric; és la plenitud dels temps, el compliment de totes les promeses fetes per Déu al seu poble.
Les profecies de l’Antic Testament no es poden negligir. Mateu recull en el seu evangeli: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel, que vol dir “Déu en nosaltres”» (Mt 1,23). El mateix evangelista planteja una qüestió de difícil comprensió per aquella gent del s.I i també per a nosaltres del s.XXI. Es tracte de l’afirmació de que Maria, amb el seu espòs Josep, «No hi havia tingut relacions conjugals». (Mt 1,25). Lluc també fa referència al misteri. Maria interpel·la l’àngel: «Com podrà ser això si jo soc verge?» (Lc 1, 34) La resposta de l’àngel confirma el misteri: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu. [...] El fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu (Lc 1, 35).  Quan alguns escoltaven Jesús, el consideraven el Profeta i altres el Messies. Però els més escèptics  «replicaren: ¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem?» (Lc 41-42)
La historicitat, o no, d’aquests relats no són verificables i per tant interpel·len la fe. Una fe que destria les coses importants i que el llenguatge simbòlic cal interpretar-lo en allò que és coherent amb la finalitat que es vol transmetre. ¿Quina importància té, per la fe, que el nom del nadó sigui Jesús (Déu que salva) en comptes d'Emmanuel (Déu amb nosaltres), com, sis segles abans anuncià l'Escriptura, si, finalment, el que vol transmetre és que Déu intervé en la història?. Inculturar el missatge és important. Al s.I dC. Josep podia assumir el concepte Betlem pel fet de ser de la nissaga de David, que era el motiu pel qual Jesús havia de néixer a aquella localitat de la Judea,
La fe concatena una sèrie d’interpretacions dels anuncis profètics, difícilment identificables històricament. El nen que neix és el Fill etern, «l’Evangeli de Déu» (X,Picaza); «nascut de dóna, sota la Llei» (Ga 4,4): «engendrat no pas creat» (Credo Niceno-constantinopolità); «Alfa i Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi» (Ap,22,13). Nascut, segons la tradició, a Betlem, com David, el gran rei d’Israel. Ell dirà de si mateix:: «Jo, Jesús [...] sóc el rebrot del llinatge de David» (Ap 22,15). I a les Escriptures podem llegir la profecia de Miquees: «I tu Betlem Efrata, ets petita per a a ser comptada entre els clans de Judà, però de tu sortirà el qui ha de governar Israel. Els seus orígens vénen d’antic, vénen de l’eternitat» (Mi 5,1). D’un principi en que només hi havia la Paraula creadora, i, «el qui és la Paraula s’ha fet home» (Jn 1,14)  i «vindrà (al final dels temps) a jutjar a vius i morts» (Credo dels apòstols). Del què si tenim evidència és de la seva vida de profeta itinerant, íntimament lligat a la regió de Galilea, on desenvolupà la seva activitat de predicador del Regne i d’exercir la tasca de taumaturg, a favors dels pobres i marginats, i serà executat a Jerusalem. Dit això, quina importància pot tenir el lloc on va nàixer? El què dóna transcendència al personatge són: les seves Dites i els seus Fets. El que és rellevant, és creure que: «El qui és la Paraula s’ha fet home [...] i hem contemplat la seva glòria -diu l'evangelista-, glòria que ha rebut com a Fill del Pare, ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14)

Salvador Sol