Comentari a l’evangeli d’El baptisme del Senyor (Mc
1,7-11)
Amb el baptisme de Jesús celebrem una de les tres manifestacions de Déu
en Jesús que antigament integraven la festivitat de l’Epifania. L’evangeli de
Marc, el més antic dels quatre, comença precisament amb la teofania que es produeix en les aigües del Jordà.
Estem davant d’un relat que ens dóna les claus perquè puguem entendre
tots els evangelis. Un fet que no ens permet dubtar de la seva autenticitat. Un
fet històric que narren els quatre evangelistes i es troba en escrits extra
bíblics. Una de les fonts més segures és l’evangeli de Joan, que s’atreveix a
dir que ell mateix «veu que l’Esperit baixa i es posa sobre» Jesús (Jn
1,33) I, conclou: «Jo ho he vist i dono
testimoni que aquest és el Fill de Déu» (Jn 1,34) .
El baptisme de Jesús, és doncs, la primera dada constatable històricament.
De no haver estat un fet tant important, els primers cristians probablement no
l’haurien destacat, deixant clares les diferències entre Jesús i Joan. Aquest,
l’últim gran profeta i Jesús amb una actitud de total sinceritat en busca de la
seva pròpia identitat, que condicionarà tota la seva vida, demostrant la seva
humanitat.
El baptisme de Jesús només té sentit si acceptem la seva condició «d’home
verdader» com ho va definir el concili de Calcedònia (451 dC) en el que es va
definir la plena humanitat i la plena divinitat de Jesús, el Crist, segona
persona de la Santíssima Trinitat.
Dubtar d’aquesta duplicitat, de ser humà i diví a la vegada, és no tenir
una idea exacta de Déu. Per això el cristianisme ha anat oscil·lant entre
pensar Jesús només com a home, oblidant la seva divinitat, o a l’inrevés. Però
la cristologia ens obliga a aparcar la racionalitat i apropar-nos a la vivència
que ens ha de permetre superar la contradicció. En Jesús, el diví i l’humà ni s’exclouen
ni es barregen.
Jesús va viure una vida plenament humana i va descobrir Joan Baptista
com el gran profeta d’Israel i intentarà aprendre d’ell. Acceptar el baptisme
de Joan equival a dir que Jesús acceptava la seva predicació i s’hi comprometia.
En l’experiència del baptisme Jesús va veure clar (teofania) el que Déu
esperava d’ell, una vegada que quedà ungit per l’Esperit que l’acompanyaria al
llarg de la seva missió, va començar la seva activitat messiànica.
L’evangeli d’avui ens obre a un doble relat: el narratiu i el teològic. Cal
però deixar de banda l’«anècdota» per trobar la «categoria», el sentit
espiritual. Déu es manifesta a través de l’Esperit, i l’Esperit transforma
Jesús interiorment, i el capacita per a dur a terme la difícil tasca d’enviat.
El «colom» ens parla de la sensibilitat en que actua l’Esperit, de la seva
capacitat de baixar en picat i posar-se sobre el niu. I a la vegada és un símbol
de l’AT: Noè deixa anar un colom per a comprovar que la vida reneix a la terra
i aquest torna amb una branca d’olivera, signe de pau. (Cf. Fray Marcos – Fe adulta)
Selecció i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada