Comentari a l’evangeli d’Epifania
(Mt 2,1-12)
«On
hi hagi un home / dona que creix en humanitat, estimant als altres, allí hi ha
una manifestació de Déu».
Epifania
significa manifestació. Els cristians celebrem que, que Déu es manifesta al
món; és un fet universal, sense privilegis ni exclusions, que es produeix a
través dels éssers creats i té per objecta que ens permeti descobrir «què
som» i «com ho vivim».
Els
poetes i folkloristes han vestit la festa, coneguda popularment con el «dia
de reis», amb tota classe de fantasia, que no hem de menystenir, Però,
tanmateix, hem d'anar separant el gra de la palla, ens hem d’anar desprenent de
trivialitats i intentar apropar-nos al que els investigadors ens van donant a
conèixer sobre les escriptures, que són el fonament de la nostra fe.
No perdem
de vista que Mateu escriu el seu evangeli amb un llenguatge simbòlic, com ho
van fer els profetes i els altres evangelistes, perquè
el «missatge» pugui ser universal.
Ara sabem
que el 6 de gener no és la data d’un esdeveniment concret, sinó el fruit d’una
convenció. Durant segles va ser el dia de la celebració del naixement de Jesús
(com ho continua sent per les esglésies d’Orient), però l'Església d’Occident
va traslladar aquest fet al 25 de desembre per a suplantar la festa pagana del
sol, reservant el 6 de gener per a una de les «epifanies del Senyor». Epifanies
en plural, perquè durant molt de temps també se celebrava aquest mateix dia, el
Baptisme (Mc 1.9-11) i les noces de Canà.(Jn 2.1-12)
El relat
dels Reis Mags (savis d’Orient) és una narració fantàstica que ni tant sols és
original del cristianisme. Una estrella que anuncia el naixement d’un gran home
i la persecució d’aquest pels sàtrapes que volen impedir-ho forma part de les
cultures circumdants a Israel.
En els
llibres bíblics no s’ha de buscar tant l’autenticitat històrica dels fets cpm
la intencionalitat de la narració.
Aquesta
Epifania que avui celebrem és una narració mítica que pretén explicar que el
naixement de l’home Jesús, ressuscitat per Déu, havia de ser extraordinari,
sobrehumà.
La
singularitat de Mateu és que només ell s’atreveix a parlar de mags i de la
matança d’innocents promoguda per un criminal com era Herodes el Gran. I, podem
entendre que ho fa per a posar en evidència ho fa,per a possar en evidència el
mal, que mai aconsegueix el seu propòsit últim. I, també, per a testimoniar el
rebuig dels de casa a Jesús; només uns pastors, la classe social menys
valorada, van creure l’anunci i van acudir a la cova, Tanmateix els de
lluny el busquen i l’accepten. Tot plegat una anticipació analògica de la
passió i mort: «Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit» (Jn 1,11)
mentre que uns pagans, orientats per signes extraordinaris, saben interpretar i
descobrir Jesús.
Centrar-se
en les estrelles,i en les conjuncions astrals, com fan els astròlegs, és perdre
el temps. L’Epifania és una narració simbòlica per explicar la presència física
de Déu al món.
El fet és
important des d’un punt de vista teològic, perquè ve a demostrar que l’estrella
de Déu s’atura allà on hi ha Jesús, una estrella que guia a qui busca la
veritat.
Quan es
fixà aquest evangeli, la comunitat de Mateu tenia problemes amb els jueus que
els rebutjaven per heretges. Potser això explica la intencionalitat . Jesús
perseguit per la crueltat d’Herodes. L’estrella que guia la comunitat al Déu
verdader. (Cf. Fray Marcos.- Fe adulta).
Selecció
i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada