Escrits sobre la Bíblia
Per:
Antoni Ferret
El poble d'Israel,
precedent històric del cristianisme, va viure, com hem vist en altres articles,
unes vicissituds (reals i imaginàries)
molt característiques, però que podríem resumir en dues grans qüestions:
1) La seva creença de
ser el "poble de Déu", escollit per Jahvè com a poble de referència.
I així mateix la creença d'haver sigut ajudat per Jahvè de maneres molt extraordinàries
(plagues d'Egipte, pas del Mar Roig, escenes del Sinaí, conquesta de la terra
de Canaan).
2) La seva permanent
inseguretat, motivada per les seves petites extensió i població i la proximitat
de potències polítiques sempre disposades a envair i dominar. A més de la
terrible experiència dels assiris, des del regnat de Josies, que va ser el moment
culminant de la seva autodefinició com a poble, babilonis, grecs i romans
s'havien anat tornant per no deixar-los viure ni lliures ni en pau.
Aquesta inseguretat,
ajuntada a la creença de la seva importància, va fer néixer i créixer, entre
els dirigents i pensadors jueus, la il·lusió i l'esperança que "un dia,
naixeria un jueu excepcional, un gran cabdill político-militar, que els
alliberaria dels seus enemics". El van anomenar Messies.
Alguns profetes, ja
sigui que participessin d'aquesta fe nacional o no, van dir algunes frases, no
del tot precises, que s'hi referien. Dirigents i pensadors jueus, empesos per
la il·lusió i la necessitat, s'hi van agafar i les van considerar
"profecies" que garantien la certesa de la vinguda del Messies. Així,
en els segles anteriors al naixement de Crist, la vinguda del Messies va ser el
tronc principal de la fe dels jueus.
Algunes profecies bastant concretes són les
següents:
Miquees (segle VIII
aC, doncs poc abans de la reforma de Josies) va dir:
"I tu, Betlem
Efrata, / ets petita per a ser comptada / entre els clans de Judà, / però de tu
sortirà / el qui ha de governar Israel. / Els seus orígens venen d'antic, / venen
de l'eternitat.
.........
Viuran segurs perquè
ell serà gran / d'un cap a l'altre de la terra. / Ell serà la pau. / Quan
Assíria ocupi el nostre país / i
s'apoderi dels nostres baluards, / li
oposarem set pastors / i vuit capitans, / que pasturaran amb l'espasa / el país
d'Assíria, / el país de Nimrod / amb l'espasa desembeinada. / I ell ens
alliberarà d'Assíria / quan Assíria ocupi el nostre país / i s'apoderi de les
nostres fronteres."
És a dir: la persona
anunciada és concebuda com un cabdill político-militar, que garantirà la pau,
que vencerà Assíria (era el temps que aquesta potència atacava Israel del nord),
i que és previst des de l'eternitat. Era
just allò que els jueus necessitaven. (Ara bé: aquesta profecia, en la mesura
que es referia molt concretament a l'amenaça d'Assíria, va fracassar.)
Tant se val! Els
dirigents jueus en van deduir i en van retenir: 1) Que Déu els anunciava un
Messies esperat; 2) Que els garantiria la seguretat i la pau; 3) Que el Messies
naixeria a Betlem.
Una altra profecia
era d'Osees (al mateix segle VIII), i deia:
"Després d'això, els d'Israel
tornaran a cercar el Senyor, el seu Déu, i el descendent de David, el seu
rei."
Aquí es diu: 1) Que
el Messies seria descendent de David; 2) Que seria rei.
I,
finalment, una altra profecia era de Jeremies (segle VII), i deia:
"Venen dies que faré néixer / un
rebrot legítim al llinatge de David. / Regnarà com a rei assenyat / i
defensarà en el país / el dret i la justícia.
Ho dic jo,
el Senyor. / En el seu temps, Judà serà
salvat /
i Israel viurà segur."
Aquest text diu clarament: 1) Que el
Messies naixeria de la família de David;
2) Que regnaria com a rei; 3) Que
garantiria el dret i la justícia; 4) Que els garantiria la pau.
En conjunt, les
profecies asseguraven: Que el Messies
seria rei i els garantiria la pau; Que
naixeria a Betlem; Que seria descendent de David.
Després del naixement
de Jesús, de la seva predicació, la seva mort i l'experiència personal dels
apòstols de veure'l ressuscitat, els cristians van cometre l'ERROR fonamental
de voler-se apropiar del mite del Messies, que era, i només podia ser, propi
dels jueus. Perquè Jesús ni era, ni podia, ni volia, ser un governant, un rei, que
els alliberés ni d'Assíria ni de ningú (per exemple, de Roma).
Però aquesta
apropiació indeguda implicava que es complissin les profecies. I aquí hi havia
problemes.
1) Havia nascut a
Natzaret. No hi havia problema... Dos dels evangelistes ho van
"arreglar" per fer-lo néixer a Betlem, mitjançant un viatge dels seus
pares, a causa d'un edicte i d'un cens, que sembla que no van existir mai, i
l'escaiença que, per casualitat, doncs, naixés a Betlem.
2) L'altra qüestió,
que descendís de David, va ser més complicada i, sobretot, molt més delicada.
En principi, la cosa era claríssima: Josep, el seu pare, era descendent de la
família de David! Però... sembla (dic "sembla" perquè la cosa és tan
supertabú que no se'n pot ni parlar) que hi va haver un problema.
Després de la
predicació, la mort i la resurrecció de Jesús, en les dècades següents, a
Jerusalem, hi havia la coexistència de dues religions: la jueva i la cristiana.
Cada una d'elles pretenia ser la veritable, i, en la mentalitat de l'època,
això va voler dir, sobretot, que respongués a l'esperança històrica del
Messies. Els cristians pretenien que Jesús era el Messies, i els jueus
pretenien que el Messies encara estava per venir. Els cristians tenien un
argument molt fort per "demostrar" que Jesús era el Messies: havia
nascut a Betlem i de la descendència de David. (Tanmateix, la característica
més important de la idea que els jueus tenien del Messies, no era ni on havia
nascut, ni de qui era descendent, sinó la seva condició de rei i la seva disposició
a alliberar-los dels enemics. Si calia, amb força militar. El seu enemic
aleshores era Roma. Com podien els primers cristians veure encarnades en Jesús
aquestes condicions, vistes la seva vida i la seva mort?)
Doncs
"sembla" (això és una cosa delicadíssima, i per tant no se'n
pot parlar) que els jueus, o algun jueu, o algun grup de jueus, van fer córrer
una afirmació: Jesús no podia ser el Messies perquè no era descendent de
David, perquè no era pas fill de Josep, ja que Maria havia tingut una
relació amb un soldat romà. Això, que era, amb la total seguretat del món, una
calúmnia, i que devia ser un escàndol, resulta que era, però, un gran
argument dels jueus. Aleshores... doncs, no podia ser el Messies.
(Tot això passava per
haver-se volgut apropiar d'un mite que era, només, propi dels jueus.)
Atès el seu caràcter
tan delicat, no sabem quina repercussió hi va haver, a Jerusalem, d'aquest
debat. Però, així com dos dels evangelistes hi van donar la importància que
calia, és a dir: gens ni mica, Mateu i Lluc, els mateixos de
l'"adaptació" del naixement a Betlem, es devien sentir responsables
d'aclarir bé la qüestió. I ho van fer
d'una manera fulminant, per sublimació: doncs ni una cosa ni l'altra: havia
sigut engendrat per l'Esperit Sant. Ja no tenien gens d'importància ni Josep,
ni David, ni el Messies. Era obra de Déu. I, doncs, no hi havia pas res a
discutir. I així s'ha anat creient, més o menys, durant 2.000 anys.
Considero honestament
que es van passar. Per resoldre un afer, diguem, de legitimitat
hereditària i històrica, certament importantíssim, van recórrer, ni més ni
menys, que a una solució sobrenatural. I tot per apropiar-se d'una cosa
indeguda.
Ara, en l'escaiença
d'un fet tan important per a tots els cristians com el 500 aniversari de la
Reforma Protestant (sigui quin sigui el sentiment més "amagat" que
resisteixi en algunes persones), acceptat per tots els creients en Jesús com a
fet importantíssim, em sembla a mi que seria un bon moment per dir, tots junts:
Germanes i germans,
companys i companyes:
Ni Betlem, ni
l'Esperit Sant!
Creiem en Jesús com a
Fill de Déu, nascut a Natzaret, de Josep i Maria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada