L’IMMANENT PRIORITARI AL TRANSCENDENT

Fes la teva tasca a la vida, perquè l’acció és superior a la inacció. (Bhagavad Gita 3,8). La nostra cultura occidental ens projecta al futur i al progrés i això fa que sovint oblidem que ens cal viure el dia a dia, el moment present, que és irrepetible. Aspirant a un demà, que somiem millor; ens situem, esperançats, en un futurible que ens ajudi a superar la realitat, potser adversa, de l’ara i aquí.  

Però el demà no existeix!. No sabem si hi haurà un demà!. «D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res». (Mc 13,32)

Diu X. Melloni, que «el mite o ideologia del progrés és el resultat de la secularització de l’espera messiànica». (Vers un temps de síntesi, Fragmenta, p.81). En el moment àlgid de la història de la salvació Jesús instaura el Regne de Déu. Així ho expressaven alguns dels seus coetanis: «Beneit el Regne que arriba, el del nostre pare David! Hosanna a dalt del cel» (Mc 11,10) Jesús posa les bases del Regne, que per voluntat del Pare, cal que els seus seguidors anem construint pas a pas. Déu no ens demana que fem plans de futur, sinó que tinguem fe en ell, i per ell, practiquem el que alguns teòlegs han resumit com el «sagrament del germà». Això és el que fan persones tant properes (que coneixem) com la Victòria Molins (Viki), el pare Manel, la Lucía Caram i l’ermitana Montserrat Domènec, que: «quan truquen –diu- deixo son, meditació o oració, i obro la porta [...] Les persones són el mes important»; sense que li importi ni el dia ni l’hora. Després d’uns segles de pietisme molts cristians han descobert el vertader sentit de la paràbola del bon samarità. El Regne es construeix actuant a favor de la gent necessitada.

Les obres van justificar Abel: «Les seves obres (de Cain) eren dolentes i les del seu germà eren bones». (1 Jn 3,12). Això dóna sentit a la metàfora: «Pels seus fruits els coneixereu». (Mt 7,20) Tant és així, que quan els jueus l’acusen de blasfem i el volen apedregar Jesús els emplaça a verificar els fets; «Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu, però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare» (Jn 10,37-38). Les seves obres validen el seu messianisme. «Si jo trec els dimonis pel poder de l’Esperit de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu». (Mt 12,28)

En Jesús es fa visible el Regne de Déu però es tracte d’un present que: ja és ara, però no encara. El seu caràcter és escatològic. Amb l'ajud de l'Esperit es va construint. Ho demanem en resar el Parenostre, que vingui a nosaltres aquest Regne, perquè, com s'ha dit; ja és aquí, però encara no!.  

L’anunci del Regne és l’anunci de la bona nova de la salvació (transcendència) i de la vida present  (immanència). De bell antuvi, l'acció de Jesús presenta aquests resultats: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden curats, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Lc 7,22). Jesús presenta una realitat, un tast del què ha de ser la implantació del Regne de Déu a la terra. Un regne de vida per a tothom. Així ho expressa Jesús fent l’analogia entre el pastor i les seves ovelles: «Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància». (Jn 10,10). La «Vida eterna» que dóna Jesús, «no és només la vida del més enllà -diu el papa Francesc-, sinó que es la vida plena, realitzada, sense límits». (Àngelus, 11 d’octubre 2015)

Així doncs, treballar pel Regne és fer la voluntat del Pare. La vida dels cristians està estretament relacionada amb el present, en el moment històric de la nostra existència, en allò que succeeix al nostre entorn. Viure l’avui és implicar-se amb tot allò que succeeix, que ens succeeix, i reclama de nosaltres una determinada actuació en la mesura de les nostres possibilitats. Recordem aquestes dues dites. Una del refranyer castellà: «A Dios rogando y com el mazo dando». I un altre, atribuït a Teresa de Jesús: «Dios está entre los pucheros». El Regne del cel comença  aquí a la terra.

Salvador Sol