EL COMPROMÍS TEMPORAL

Sentir-se Involucrat en allò que pot reportar un benefici per altres persones, per la societat, no és només una actitud cristiana sinó que és, també, una condició obligada a tot ésser humà, pel sol fet de ser-ho. Potser no està de moda ser solidari! Potser tendim més a l’hedonisme, procurant cobrir les necessitats materials i espirituals d’un mateix, amb un comportament ètic, però fugint del compromís de col·laborar en la construcció d’un món millor.

Els cristians hem de tenir clara aquesta missió d’ajudar l’«altre». Mateu ens narra que en el Judici final «el Fill de l’home» destriarà la gent i dirà als qui han col·locat a la seva dreta: «Veniu, beneits del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món». (Mt 25,34) Qui seran aquests agraciats? Els qui van tenir misericòrdia dels seus conciutadans necessitats! En el Regne del cel es premiarà, fins i tot, l’haver donat un got d’aigua o acollit un foraster... «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquest germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25, 40)

Però no hi ha dubte que avui es viu una religiositat laxa. Sobretot al primer món s’han abandonat, en bona mesura, les exigències de l’Evangeli, per buscar en altres religions formes místiques i pietoses que ens atrauen pel seu misteri o exotisme, com són les que ens venen de l’Orient, més orientades al benestar individual, negligint –o no exigint- cap tipus de compromís humanitari.

És el cas d’aquest corrent religiós de la New Age, que agafa diferents elements, fins i tot esotèrics, de religions diverses, passant de puntetes sobre els conflictes aliens. Pel seu conformisme en acceptar el moment present sense cap voluntat d’incidir en la història, aquest tipus de «religiositat a la carta», l’antropòleg i teòleg Xavier Melloni li fa aquesta interpel·lació: «Davant l’exaltació d’un voluntarisme ètic i la tensió de projeccions i projectes cap al futur, la New Age fa l’elogi del moment present i afavoreix la reconciliació amb l’entorn immediat». Però: «Des del profetisme bíblic i evangèlic s’adverteix el perill d’eludir el conflicte i la confrontació i de donar peu a una espiritualitat intimista que eviti el caràcter de denúncia del compromís politicosocial» (X.Melloni, Vers un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, p.154). També Francesc Torralba, filòsof i teòleg dedica una crítica a aquest tipus d’espiritualitat acomodatícia: «L’espiritualitat que cerca l’ataràxia i l’oblit del món no encaixa amb la dinàmica alliberadora de la fe cristiana que cerca transformar el món a la llum de l’Evangeli» (F.Torralba, Dialogal, nº 56)

L’espiritualitat no pot ser aliena a l’actitud messiànica de transformació de la realitat, que no té com a principi la justícia i l’amor.

Des del temps de la Il·lustració en que es va qüestionar seriosament la religiositat, s’ha anat descobrint i apreciant els valors humans que van ser nord de les primeres comunitats cristianes. Cal tenir present, com diu José María Castillo, que «el Déu cristià és un Déu encarnat, i per tant un Déu humanitzat» (J.M. Castillo, Teología sin censura). Els experts, que ens alerten del retorn a un temps en que la fe era una qüestió privada, sense incidència en el món real ni estar lligada a cap cànon eclesial -és allò de: crec en Déu però no en l’Església-, a la vegada reconeixen aquesta major consciència social en el voluntarisme dels qui creuen que cal fer alguna cosa per tal de mitigar les desigualtats injustes i s’agrupen en ONG’s i moviments ciutadans amb voluntat de dur ñ’ajud allà on les administracions no arriben.

En aquest sentit, cal posar al costat de tota aquesta gent solidària, al papa Francesc, que ha decretat el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia. Perquè, com ell mateix ha escrit: «Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona que mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida».  

Salvador Sol