En
aquet comentari a l’evangeli de la Immaculada Concepció, l’autor fa notar la
diferència entre Inmaculada Concepció i Concepció virginal de Maria.
«Inmaculada» fa referència al moment en que Maria fou concebuda,
sense rastre de pecat, i tampoc no va pecar mai.
En canvi la «virginitat» fa referència a la concepció de Jesús,
per obra de l’Esperit Sant.
Aquesta doctrina de la Inmaculada és un dogma de fe, proclamat per
Píius IX el 1854.
És per tant, una festa instaurada per l’Església, sense que els evangelis
ni els pares de l’Església haguessin pogut parlat mai de María immaculada,
perquè encara no existia el concepte de pecat original, establert i desenvolupat
per st Agustí, que va viure entre els segles IV i V.
Fou aleshores, quan es va determinar que tothom naixia amb un
pecat atribuït als primers pares, que es va començar a pensar que la mare de
Jesús havia de ser una excepció. El poble va fer seva aquesta associació d’idees
i al segle VII ja en celebrava popularment la festa de la Immaculada Concepció.
No obstant,
molts teòlegs al llarg de la història, han qüestionat el raonament del pecat
original. Entre ells, figures tant festacades com: sant Bernard, sant Albert
Magne, sant Bonaventura, sant Tomás d’Aquino, etc. sense que a cap d’ells se’ls
pugui haver titllat d’antiimarianistes. Per això sant Bernard, el sant més
devot de Maria, va dir el 1140: «Aquesta invocació (Immaculada), és ignorada
per l’Església, no aprovada per la raó i desconeguda per la tradició antiga».
Avui, aquelles idees: d’un Déu que ho pot tot (i per tant podia
saltar-se les lleis de la biologia), de la salvació i del pecat original (que no
es contempla en el Gènesi), han canviat
molt. Sobretot la d’Adam i Eva que la ciència ens ha demostrat que no van poder
existir.
El pecat, incloent-hi l’original, no és cap virus o bactèria que
vagi d’aquí, d’allà. El primer que hem de dir, és que el pecat neix quan es té capacitat
de coneixement i per tant de decidir. I, doncs que el coneixement és sempre
limitat, la capacitat de decidir basada en el coneixement ens pot induir a fel
el mal creient que fem el bé. Si no tinguéssim aquesta limitació, que tots heretem,
seriem perfectes, seriem com Déu. Per tant, el concepte de pecat, no és perque
ofenguem a Déu, sinó perquè ens fem mal a nosaltres mateixos, i als altres.
El
dogma marià que avui celebrem ens ha de fer reconèixer Maria com un ser
extraordinari i la grandesa del seu lliurament a la voluntat de Déu. Només així
podem tenir-la com exemple i seguir la seva trajectòria, descobrint i vivint el
que ella va descobrir i viure. Altrament seguiriem pensant que ella va fer el
que va fer perquè fou priviligiada, i per tant tot intent de imitar-la fora en
va.
En les lectures d’avui destaca el contrast entre la actitud de
David, que després de fer-se un palau es va recordar de Déu i va decidir construir-li un temple, com un favor. La
humiltat de Maria veu la gratuitat del favor que li fa i això facilita l’apropament
a Déu. La sopèrbia de David, l’allunya d’Ell.
Lluc
construeix el relat de l’encarnació de Jesús lluny dels centres de poder: l’anunci
té lloc en una casa senzilla d’un poblet desconegut, i una «verge» completament
anònima de protagonista.
La
intencionalitat del relat, construït amb materials propis de l’AT, ens ve a
dir, que: la intervenció divina en Jesús trenca amb el passat i esdevindrà una autèntica
novetat. Lluny del temple i dels ambients oficials.
Selecció
i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada