HOMENATJANT AL BISBE CAMPRODON

Els que vàrem nàixer en plena guerra civil, hem conegut i/o tractat cinc bisbes a la nostra diòcesi de Girona i dels cinc, tres encara eren entre nosaltres fins fa ben poc. Els darrers dies de desembre, però, ens deixava el bisbe emèrit Jaume Camprodon. Ell reunia en la seva persona, en el seu tarannà i en la seva concepció pastoral allò que tots voldríem de qualsevol bisbe. El perfil episcopal que es demanava, en un comunicat de JiP de Girona el 28 de juny del 2007, pel nou bisbe que havia de substituir, per raó d’edat, al bisbe Carles Soler Perdigó, era justament el que ens va mostrar el bisbe Camprodon, del qual n’hem quedat totalment orfes, doncs aquest perfil no només no el vam gaudir en els seus dos antecessors, sinó que tampoc l’hem observat suficientment en els dos que l’han precedit. Les sis qualitats o virtuts que es reivindicaven en l’esmentat comunicat, les podríem resumir dient que el futur bisbe fos: a) una persona oberta, comprensiva i, com a bon pastor, acollidora de tothom; b) ser català, a fi que comprengui la realitat històrica, cultural i social del nostre país; c) que no sigui un jerarca que ve a defensar la institució eclesiàstica i a imposar-ne els criteris i d) que estimi, respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials.

Jaume Camprodon fou consagrat bisbe el 21 d’octubre del 1973, en plena dictadura, però també en la il·lusionant època d’aplicació del Concili Vaticà II, tasca que s’hi va dedicar ferventment. El mateix dia, prengué posició de la seu gironina, poques setmanes abans de complir 47 anys. Exercí la tasca pastoral fins el 30 d’octubre del 2001, exactament 28 anys. Va ser fidel a l’esperit del Concili i al que tres anys desprès de haver estat anomenat bisbe de Girona, expressaria en una mena de pastoral que va ser publicada en el Full Parroquial de la diòcesi el 5 d’octubre del 1976 amb el títol “Tornar a Natzaret”. Cal tenir, com ell tenia, una clarividència pastoral molt aguditzada per, trenta anys enrere, advertir, o potser millor profetitzar, el que ja és una realitat indiscutible: “...hom preveu que l’Església anirà quedant cada dia més desmantellada i pobra de mitjans humans. Els qui hem de viure i anar al davant en aquest procés hem de passar una prova no gens fàcil. Tanmateix, necessària”.

Tot seguit afirmava categòricament: “L’Església ha de tornar a Natzaret”. Afirmació que argumentava afegint: “És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure”. “Tornar a Natzaret no vol dir amagar-se. Jesús, a Natzaret, no s’amaga pas. Hi viu com qualsevol altre natzarè. Cert que no hi ha les manifestacions extraordinàries de la divinitat. Comparteix la vida del poble, animat d’una vida nova i d’uns horitzons més amplis”. “Situada a Natzaret, l’Església es rejovenirà, aprendrà a ser del poble, animat d’una vida nova i d’horitzons més amplis. Si el poble opta per prescindir-ne, caldrà revisar-ne el per què l’aital rebuig i encaixar cristianament el cop, sense fer ploure foc del cel. Ni en aquest cas s’afeblirà la seva potencialitat d’estimar i de comunicar esperança. En una societat existencialista com la present, l’Església tindrà credibilitat, no tant per les veritats que predica com per la vida dels qui hi creuen. És necessària la renúncia als privilegis per trencar llibants (elements equívocs) i purificar el rostre”. Finalitzava la seva visió futurista, però real, animant-nos amb paraules inequívoques d’un veritable bisbe i pastor: “És imprescindible l’esforç per una catequesi a tots els nivells, per envigorir la fe. Però una i altra cosa no són més que passos vers la solidificació de grups de persones lliures que maldin per recrear, avui, la vida de Jesús de Natzaret. Grups d’homes, obradors de justícia, de reconciliació, de pau, i portadors de la gran esperança en el Crist-Senyor. Així és com veig el demà que ja ha començat avui.”

Aquesta va ser la línia pastoral del bisbe Camprodon, un bisbe que com ha escrit aquests dies el periodista gironí, Josep M. Fonalleras, era de llengua pulcra, llimada i alhora acollidora i d’una prosòdia clara, rítmica, com la del malaurat Modest Prats, però diferent: “El bisbe Camprodon era la imatge de la placidesa cristiana i del compromís moral”.

Jaume Rocabert i Cabruja
Girona, 14 de gener del 2017