PROCLAMAR EL REINO NO ES HACER PROSÉLITOS SINO AYUDAR, SERVIR, LIBERAR A TODOS*

Punts de reflexió sobre l’evange (Mt 9,36 a 10,8) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

«Aneu i proclameu que el Regne és a prop.» L’evangeli avui ens parla de salvació. Déu vol que la salvació arribi a tots a través dels salvats.

En temps de Jesús la salvació venia en ser alliberats del dimoni, curats d’una malaltia o pel perdó dels pecats. I avui, de què esperem ser alliberats? Qui ens salvarà? De què necessitem ser salvats?

.- Per la majoria de cristians salvar-se és evitar la condemna. Però aquest motiu és simplista i negatiu. La salvació ens hauria de treure de la mediocritat i aspirar a la plenitud a la que estem cridats, trobant sentit a la vida.

Els israelites van viure l’alliberament dels egipcis com el cim de la seva experiència religiosa. El seu Déu els havia salvat de l’esclavitud. I en el desert els alliberà de la set, de la gana i de les serps. Després a la terra de Canà sentien la presència de Déu cada vegada que vencien als enemics o superaven una desgràcia.

L’experiència de salvació dels israelites no va ser més que una interpretació d’esdeveniments favorables. Tanmateix, quan els esdeveniments eren adversos els interpretaven com un càstig del mateix Déu. Al Déu creador no li podem demanar que ens alliberi de la nostra condició de criatures, de la nostra cotingència, de les nostres limitacions, de la mort. Tot això forma part intrínseca intrínseca del nostre ésser. La salvació, per tant, s’ha de buscar a una altra banda.

- En una ocasió Jesús va dir: «I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist.» (Jn 17,3) La salvació, doncs, és prendre consciència, descobrir una realitat que ja és aquí. El tresor amagat de la paràbola.(Mt 13,44)

Quan els evangelis ens parlen dels dotze (les dotze tribus de l’antic Israel), que després de l’experiència pasqual van predicar Jesús i animar les primeres comunitats cristianes, hem de pensar en els milers d’exegetes que han fet el mateix al llarg dels segles.

Les comunitats necessiten proclamadors de l’evangeli més enllà de la jerarquia que representa l’Esglèsia en tant que institució.

En el Concili Vaticà II es van dir coses molt clarificadores sobre la missió dels laics en l’Església.

Aconseguir la plenitud humana i ajudar a que els altres també ho aconsegueixin és la vocació de tot ésser humà que de veritat intenti respondre al seu ésser verdader.

- És molt important que hi hagi persones especialment preparades per dirigir i marcar pautes d¡actuació. Però, no parlem de la vocació de cada persona sobre, la base de les seves aptituds o preparació personal, sinó d’una missió a la que tots estem cridats. No es tracte de la vocació especial a ministeris (sacerdots, bisbes), sinó com a conseqüència lògica del ser cristià, que és portar als altres el que ell ha rebut.

- «Proclamar» no significa realitzar accions espectaculars amb poders divins, sinó ajudar, senzillament, al que tinc al costat en allò que pugui. La missió no consisteix en predicar i fer prosèlits, sinó en ajudar als homes i dones a suportar les senes penúries, siguin les que siguin; però deixant-los en llibertat perquè segueixin essent ells mateixos.

Només d’aquesta manera els convencerem de que Déu està a prop dels humans. Només alliberant a les persones s’anuncia Déu.

La nostra predicació, d’obra o de paraula, s’ha de centrar en la recerca del bé dels altres, o com a mínim, contribuint a disminuir les seves carències.

Dir que fora de l’Església no hi ha salvació, és tancar la prta als de fora. Però la comunitat cristiana no és un gheto, cap home ni dona es pot sentir exclòs de la comunitat de Jesús. L’Església s’ha de donar als altres i no replegar-se sobre si mateixa.

L’evangeli d’avui acaba dient: «de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.» (Mt 10,8) La gratuïtat hauria de ser la característica de tota acció comunitària. 

* - Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mat