SERVIMOS AL DINERO Y NOS SERVIMOS DE DIOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 16.1-13) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Per comprendre la paràbola d’avui només cal tenir una mica de sentit comú. Jesús parla a la gent senzilla, però la narració d’avui és molt complicada.

Cal tenir en compta que les paràboles no s’han d’agafar al peu de la lletra, sinó intentar captar la intenció del que s’explica. De la paràbola se n’ha de treure un sol ensenyament, una sola moralina, que ens obligui a canviar d’actitud vital. Aquesta paràbola d’avui no ens invita a ser injustos, sinó a reflexionar sobre, de quina manera puc ser millor?, com puc defensar els meus interessos verdaders?...

«Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum». (Lc 16,8). Aquesta frase explica el sentit de la paràbola. No se’ns invita a ser injustos, com l’administrador que busca avantatges materials. A nosaltres se’ns invita a ser espavilats però per obtenir avantatges espirituals, encara que sigui a costa de perdre les seguretats materials. L’evangeli ens invita a ser savis per a treure partit de tot, inclús de les riqueses, per assolir allò que val de debò.

Cadascú, en les seves circumstàncies concretes ha de saber trobar una postura coherent amb el que creu.

En els evangelis --a diferència de l’AT, en que es considerava la riquesa un do de Déu--, la riquesa, sense més, es considera contraria al Regne.

Avui la diferència no està entre els homes del món i els fills de la llum. La diferència està en la manera que tots els cristians hem de tractar els assumptes mundans i els religiosos.

«No podeu servir alhora Déu i el diner». (Lc 16,13), Aclarim, que el text grec diu (mamwna). Mammon era un déu cananeu, el déu del diner. No es tracte per tant de l’oposició entre Déu i el diner, sinó entre dos déus.


No podem pensar que tot aquell que té una determinada quantitat de diner en el banc, o té una finca, ja està condemnat.

Servir al diner significaria que tota la meva existència està orientada als bens materials. Seria tenir com objectiu de la meva vida l’hedonisme, és a dir, buscar el plaer sensorial i les seguretats que proporcionen les riqueses per sobre de tot. Significaria que he posat en el centre de la meva vida, el fals jo i només busco la potenciació i seguretats d’aquest jo; tot el que em permeti estar per sobre de l’altre i utilitzar-ho en el benefici propi.

No es tracte només de diners, sinó de tot allò que potencia el meu egoisme en perjudici de l’altre.

Què significa servir a Déu? No podem entendre-ho en termes d’esclavitud. No som esclaus d’un «Senyor». A Déu no li servim per a res.

Déu no vol servents, sinó persones lliures.

Servir un déu extern que em pot premiar o castigar, és idolatria i en el fons egoisme. Al Déu verdader només se’l pot servir, servint l’home. Aquesta és l’originalitat del missatge cristià. On les religions posen «Déu», Jesús posa l’«home».

Sovint confonem allò que és legal amb allò que és just. Diem: el diner que m’he guanyat legalment és meu. Però el diner guanyat legalment pot ser injust per la manera de gastar-lo.

Les lleis que regeixen l’economia, són fetes pels rics en defensa dels seus interessos. Però no poden ser considerades justes per aquells que queden exclosos dels seus beneficis de progrés.

El que ens diu l’evangeli és una obvietat. La nostra vida només pot tenir una «finalitat última». Tots els altres objectius han d’estar orientats a l’última meta, que és Déu.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.