NO ES TAREA DE DIOS IMPARTIR JUSTICIA HUMANA*
Reflexions sobre l’evangeli (Lc 18.1-8) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta
A la segona: A Pau se li ha de dir, que no tota l’Escriptura és útil para ensenyar i educar en la virtut. N’hi ha prou en recordar les paraules de l’evangeli: «Heu sentit que es deia... però jo us dic...»
El Déu de Jesús, no és un Déu justicier. L’Escriptura sempre és el reflex d’una experiència religiosa, però està expressada en conceptes que corresponen a una visió mítica del món. Al voler entendre-la i jutjar-la des de la nostra mentalitat que ja no és mítica, distorsionem el missatge, perquè no tenim la capacitat de separar el missatge de l’embolcall en que se’ns ha transmès.
Per això des de Bultmann es parla de desmitologitzar (no desmitificar, perquè el mite no es pot desmitificar sense destruir la seva essència). Però sí que podem i hem, d’extreure la veritat del mite que no és racionalitzable, i tractar de passar-la a un llenguatge que sigui comprensible per a una cosmovisió que ja no és mítica.
Les religions, sobre tot la nostra, segueixen mantenint l’error de no voler prescindir de l’embolcall amb que es presenta la veritat, perquè després de tant de temps insistint-hi, la veritat que havia de presentar ha perdut sentit i ha quedat reduïda quasi a zero.
Tornant a l’evangeli. Avui, com sempre, és imprescindible recórrer al context per entendre el text. Després del relat dels deu leprosos del diumenge passat, els fariseus pregunten a Jesús: quan arribarà el Regne de Déu i Jesús els respon: «El Regne de Déu és enmig vostre». (Lc 17,21) Després afirma la vinguda del Fill de l’home.
Amb la perspectiva d’aquest petit apocalipsi, el relat d’avui adquireix el seu sentit verdader. Avui no fa referència a l’oració en general, sinó aquella que ens porta a l’esperança de l’acció definitiva de Déu al final dels temps.
No oblidem que l’expectativa d’un final immediat, era l’ambient en que es vivia en el primer cristianisme. Estem, doncs, dins d’un clima escatològic. La justícia de la que es parla és la definitiva, la que de veritat està en mans de Déu per aquella mentalitat.
La paràbola del jutge i la viuda no té explicació ni aplicació possible des de la nostra religiositat actual. Avui sabem que Déu no pot tenir dues postures, una per ara i una altre pel final dels temps. Déu sempre és el mateix i no pot canviar per emmotllar-se a una petició.
El missatge per a nosaltres és que no hem de desanimar-nos, tot i saber que Déu no respondrà a les nostres peticions tal com desitjaríem.
Per a comprendre la paràbola, cal tenir en compta que la viuda, en aquell temps, era el prototip de desemparament, tal com el diumenge passat el leprós era el prototip de marginació.
La confiança de la viuda, malgrat que tot estava en contra seva, és la base de la seva actitud, que la porta a aconseguir allò que volia, inclús d’un jutge injust. La paràbola no vol equiparar Déu amb un jutge injust, però la veritat és que, com el jutge, calla una i altre vegada.
«Us asseguro que els farà justícia molt aviat» (Lc 8,8) Es refereix a la creença generalitzada de la proximitat del final. Malgrat tenir-ho tot en contra, els cristians hem de confiar. Déu no ens pot abandonar.
La imatge de Moisès amb les mans aixecades perquè guanyi Israel, ens desorienta perquè està a anys llum de la nostra comprensió de la divinitat. Aquesta idea de Déu «totpoderós» que s’ha mantingut invariable des del paleolític, és la que ha de canviar.
No és tasca de Déu impartir justícia humana i la justícia divina s’està realitzant en tot moment. Per a Ell tot està en ordre a cada instant. El que és injust, en primer lloc, es fa mal a si mateix. Però. amés amés, qui és objecta d’una injustícia, no es veurà afectat en el seu verdader ésser, si no es deixa arrossegar per la mateixa injustícia.
És molt difícil harmonitzar el silenci de Déu amb l’eficàcia de l’oració per molt que insistim. Déu no pot fer justícia, tal com l’entenem els humans. Alguna cosa ha de canviar d’aquest discurs.
No es tracta de l’oració en general, sinó d’una oració molt concreta, aquella amb la que demanem a Déu que faci justícia pels oprimits. No hem d’esperar l’acció puntual de Déu, sinó descobrir la seva presència en tot esdeveniment i en tota situació.
És molt més important saber aguantar la injustícia
que aconseguir la nostra justícia.
És molt més important ser «justos» sempre
que aconseguir justícia dels altres.
La justícia de Déu és una actitud que permet descobrir tot el que puc esperar en el moment actual, sense que Déu hagi de fer res i menys, havent d’utilitzar el seu poder.
L’oració no l’he de fer perquè Déu l’escolti
sinó per escoltar-la jo mateix.
I donar-me l’ocasió de profunditzar en el coneixement del meu ésser profund.
Tot això em portarà a donar sentit al meu sense sentit aparent. El silenci de Déu m’obliga a profunditzar en la realitat que em desborda i a buscar la verdadera sortida. No la sortida fàcil d’una solució externa del problema, sinó la recerca del sentit verdader de la meva vida en aquesta circumstància.
La meva justícia l’he de fer jo en mi.
La injustícia de l’altre no m’ha de fer injust a mi.
Aquest capítol 18 ens parla de fe-confiança, en referència a l’última vinguda del Fill de l’home: «Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».Una vegada més, l’oració i la fe-confiança es manifesten inseparables.
*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada