CREER EN DIOS ES APOSTAR POR LA VIDA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 17.05-10) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’aquest diumenge ens planteja el mateix dels diumenges anteriors: En qui hem de confiar?.

Confiar en Déu acumulant mèrits propis no és confiar amb Déu sinó en un mateix. La salvació per punts va en contra del que diu l’evangeli; és l’actitud dels fariseus que Jesús criticava.

El compliment de les normes per pura obligació no t’enriqueixen com a ésser humà. Mentre que el que fas per amor verdader no només et salva, sinó que manifesta que ja t’has salvat.

L’evangeli d’avui té dues parts:
1) La petició de fe dels deixebles i la resposta de Jesús amb l’exemple de la figuera.
2) La paràbola del simple servent, l’obligació del qual, és fer el que està manat sense cap mèrit propi.

Es tracte, per tant, de l’etern problema de la fe o les obres.

A l’evangeli de Lluc, Jesús no contesta directament a la petició dels apòstols: «Augmenta'ns la fe». No està ben plantejada. La fe no és un problema de quantitat sinó d’autenticitat.

La fe no es pot augmentar des de fora, ha de créixer des de dins, com el gra de mostassa. Tanmateix, moltes de les homilies encara s’acaben demanant un augment de la fe.

Efectivament la fe és un do de Déu, però és un do que ja se’ns ha donat a tothom.

Jesús no ens anuncia poders màgics. Les imatges de la morera trasplantada al mar i el moviment de la muntanya, son absurdes. Amb aquestes hipèrboles, l’evangelista ens vol transmetre que tota la força de Déu ja és en cadascú de nosaltres. Qui tingui confiança podrà desplegar tota aquesta energia.

La fe no és un acte ni una sèrie d’actes, sinó una actitud personal fonamental i total que imprimeix una direcció definitiva a l’existència.

La fe és una vivència de Déu, que no té res a veure amb la quantitat. El gra de mostassa, malgrat ser petit, té vida exactament igual que la més grans de les llavors. Aquesta és la vida que de veritat importa. El tamany no té importància.

La fe, com a creença en un conjunt de doctrines és completament estranya a l’AT i al NT. A la Bíblia, tenir fe, és fer confiança a una sola persona. Tanmateix, ; suposa fidelitat, suposa esperança i suposa amor. .

Un cop acceptat que la fe és confiança en... encara ens queda un llarg camí per arribar a entendre què vol dir aquesta definició.

La fe que ens demana l’evangeli no és la confiança en un senyor poderós per sobre i fora del món. A qui fem confiança és a un Déu inseparable de cada criatura, que ens travessa i ens sosté en l’ésser.

La «miniparàbola» del servent (no inútil) ens ha de portar a una profunda reflexió. El que pretén dir és que, la nostra relació amb Déu no ha de ser la de servent, ben al contrari. Ens adverteix que mantenir una relació amb Déu com si fóssim esclaus ens deteriora i no ens serveix de res.

És una crítica a la relació que té el poble jueu amb Déu, que es basa en l’acompliment estricte de la Llei i que és aquest compliment el que salva, La paràbola és un al·legat contra l’actitud farisea que plantejava la relació amb Déu com la de l’esclau enfront del seu senyor. Si ells complien, Déu havia de complir; creien tenir dret davant Déu.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.