DESCUBRIENDO EL VERDADERO SENTIDO DE LA CONFIANZA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 12.32-48) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Els temes que avui ens presenta l’evangeli són difícils de comentar. Són pensaments dispersos que l’evangelista organitza al seu aire per anar referint-se a les exigències del seguiment a Jesús.

El llenguatge escatològic ens pot despistar una mica. Com el fet de que ens parli de bosses o tresors en el cel que ningú ens pot robar, o que Déu arribarà com un lladre a la nit.

Avui, un discurs que ens parla d’un déu que passa comptes a l’hora de la nostra mor, no ens serveix. Voldria dir que Déu ens ha abandonat al llarg de la vida, i no és així.

El diumenge passat se’ns demanava no posar la confiança en les riqueses. Tampoc en un déu totpoderós extern a nosaltres, sinó en l’home creat a la seva imatge i que té el mateix Déu com fonament.

Es tracte d’estar sempre atents, desperts, en actitud de recerca. No perquè pugui arribar el judici quan menys s’espera, sinó perquè prendre consciència de la nostra realitat, exigeix estar atents a tot allò que és més enllà dels nostres sentits i no és fàcil descobrir.

Si de veritat hem descobert el tresor que és Déu no hem de témer res.

La por és l’arma de les institucions i els seus dirigents, perquè així, en om de Déu, poden manipular les persones

Déu no és un ésser extern en qui he de confiar. Ell és en el meu propi ser, en allò que té de fonament i em proporciona totes les possibilitats des del meu interior. Això és el que significa: «No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne» (Lc 12,32).

El Déu de Jesús és do total, incondicional i permanent..

Això és el que ens ha de portar a la confiança més absoluta. El que Déu em dona a cada moment, no depèn ni tant sols de mi. La fe consisteix en fiar-se absolutament d’aquest Déu.

El Pare ha tingut a bé confiar-nos el Regne. Aquest és el tresor amagat; és el mateix Déu que està amagat dins nostre. Aquesta és la més gran riquesa per a tot ésser humà .

Déu no té futur. És un continu present. La preocupació pel més enllà, ens impedeix viure en plenitud ara i aquí. La vida present té ple sentit en si mateixa.

L’esperança cristiana no està en la base del que Déu em donarà, sinó en el que ja m’està donant i he de descobrir.


*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.