PADRE Y MADRE, LAS DOS METÁFORAS DE DIOS*

Reflexions sobre el dogma de l’Assumpció, extretes de l’escrit (Lc 1,39-56) del teòleg Fray Marcos – Fe adulta

No hem de considerar Maria com una entitat paral·lela a Déu, sinó com un graó de l’escala que ens hi porta.

De Maria cal destacar-ne dos aspectes. Per una banda, la figura històrica, la que va ser Mare de Jesús. Per l’altre, la figura simbòlica que s’ha anat creant a través dels segles; Mare de Déu, Verge, et.

Les dues figures són molt importants però convé no barrejar-les.

De la Maria real no en sabem quasi res. Els evangelis gairebé no en parlen. Recordem que per aquella societat la dona no comptava. Però el que de Maria és realment important és haver estat la mare de Jesús.

I és important, perquè va ser ella la que el va educar durant els primers onze o dotze anys de la seva vida. A la societat jueva d’aquell temps els pares es desentenien totalment dels fills. Era a partir de l’adolescència que els fills entraven en l’àmbit dels pares i aquests els ensenyaven a ser homes.

Tanmateix, del que el subconscient col·lectiu ha projectat sobre Maria, en podem estar parlant setmanes. Maria està envoltada de mites. Compta, els mites no són mentides. Són maneres d’expressar veritats a les que no és possible arribar per la via discursiva. Acostumen a ser intuïcions que sobrepassen la lògica, que es perceben des del més profund del ser. Els mites han estat utilitzats en tots els temps i són formes molt valuoses per apropar-nos a les realitats més misterioses i profundes que afecten els éssers humans.

En una societat masclista en la que Déu és Pare, el subconscient ha trobat en la figura humana de Maria el feminisme de la divinitat. Hi ha aspectes de Déu que només es poden expressar des de categories femenines.

Anomenar a Déu Pare i Mare no té significació de gènere. És una forma metafòrica per a poder expressar allò que és inefable.

Utilitzar la idea de Déu en termes masclistes, és una manera de justificar l’autoritat de l’home sobre la dona. Això que encara passa avui en dia, s’ha de denunciar com una tergiversació de la idea de Déu, i una devaluació del femení, incloent la part de feminitat que existeix en cada ésser humà masculí.

La idea de la Mare Verge és un mite ancestral que no té res a veure amb connotacions sexuals. Es tracte de la Mare primordial que no necessita concurrència de ningú per a produir la vida. Segurament la «Mare» origen de tot el que existeix, fou la primera idea de divinitat que va sorgir entre els humans.

Déu és l’origen i en ell mateix hi ha un Pare-Mare. Com a Pare fa la creació, com a Mare, dona a llum la creació, procrea. La diferència entre aquests dos conceptes es enorme. El Pare es pot desentendre de la creació. La Mare seguirà sempre pendent d’allò que ha nascut de les seves entranyes. En aquest mite s’està afirmant que el gènere primer i primordial és el femení, no el masculí.

Si Déu és el primer, si abans d’ell no hi havia res, no deixa de ser paradoxal que en el concili d’Efes (431) es declarés Maria Mare de Déu.

El fet de que la festivitat de l’Assumpció sigui una de les festes més populars i celebrades de la nostra religió no garanteix que s’hagi entès correctament el significat. Tot el que fa referència a Maria s’ha de matisar amb una mica de sentit comú.

La Assumpció de Maria va ser durant molts anys una veritat de fe acceptada pel poble senzill. No va ser fins a mitjans del segle passat, en que es va proclamar com a dogma de fe.

Però cal tenir en compta, que una cosa és la veritat que es vol definir i una altre, molt diferent, els termes amb que es formula aquesta veritat.

Aquest dogma no es pot entendre tal com està formulat. Pensar que un ser físic, Maria, que es troba en un lloc, la terra, es traslladada a un altre lloc, el cel, no té cap sentit. I encara menys, després que el papa Joan Pau II va dir que el cel no és un lloc sinó un estat. Probablement, la immensa majoria dels cristians no han acceptat l’explicació. Tampoc la doctrina oficial de l’Església ha dit el contrari.

Aquest dogma no pretén afirmar que el cos biològic de Maria està al cel, sinó que tota ella, que tot l’ésser, de Maria --sense entrar en les disquisicions gregues de cos i esperit--, ha arribat a la meta més alta, a la plenitud de la Vida.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.