JESÚS NO VINO A SALVARNOS, SINO A DECIRNOS QUE ESTAMOS SALVADOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 15,01-32), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Els fariseus s’equivocaven. Buscaven Déu a través del compliment de la Llei. Però l’evangeli ens diu que és Ell qui sempre ens està buscant a nosaltres. Aquí no es tracte de la conversió del pecador, sinó de la bondat absoluta de Déu.

Avui l’evangeli ens diu que els «pecadors» s’apropaven a Jesús per escoltar-lo. Això demostra que no van entendre la rigorositat amb que els va parlar el diumenge passat, i si, l’actitud d’acollida entranyable amb que ho fa avui.

Els fariseus i lletrats (els bons) també se li apropaven, però per espiar-lo i condemnar-lo. No podien capir que un representant de Déu és pogués barrejat amb els «maleits». El Déu de Jesús està radicalment en contra del criteri dels fariseus. Tota religiositat contrària a aquesta concepció de Déu, està en un error.

Les paràboles no necessiten de cap explicació, però exigeixen que ens deixem imbuir del seu missatge.

El Déu de Jesús és molt més que pare, mare i pastor. S’identifica en cada una de les seves criatures, fent que puguin participar plenament d’ell. Déu està sempre bolcat en cadascú de nosaltres; som nosaltres els qui ho devem tot al seu lliurament incondicional. Les dues paràboles d’avui van en la mateixa direcció. No ens inviten només a la confiança en un Déu que ens busca amb amor, sinó que capgira radicalment la idea de Déu, la de pecador i la de just. Comparant la primera lectura amb l’evangeli ens adonem de l’abisme que separa una concepció de l’altre.

Jesús, va haver d’utilitzar conceptes religiosos de l’època, però si posem atenció podrem descobrir en el seu missatge, trets definitius del Déu verdader.

El Déu de Jesús és per sobre de tot Abba; és a dir, pare i mare que es lliure incondicionalment a les seves criatures. És amor, misericòrdia i compassió. No és el ser poderós que espera de nosaltres vassallatge. Tampoc és el jutge que analitza meticulosament les nostres accions. Ni un ser impassible que defensa la seva glòria, per sobre de tot. Res a veure amb un ser transcendent que espera que nosaltres l’anem descobrint a cegues. Les tres paràboles insisteixen en que Déu s’apropa a l’home, encara que aquest s’hagi extraviat.

El Déu de Jesús és do absolut i total. Quan diem que Déu és Amor (agape), estem dient que ja se’ns ha donat totalment.

Jesús no ens va venir a salvar, sinó a dir-nos que ja estem salvats. Un llenguatge sobre Déu que suposi expectatives sobre allò que Déu ens pot donar no té sentit.

Si podem canviar la nostra comprensió de Déu, també canviarà la nostre idea dels «bons» i els «dolents». L’actitud de Déu no pot ser diferent per a cadascú de nosaltres, perquè és anterior a allò que cadascú pot arribar a ser.

Déu no ens estima perquè som bons, al contrari, som «bons» perquè hem descobert el que hi ha de Déu (Amor) en nosaltres. Si som «dolents», és perquè no hem descobert Déu com la base i fonament del nostra ésser.

Algú pot pensar que acceptar la misericòrdia de Déu, invita a escapar de la responsabilitat personal. Si Déu m’estima, tant si soc bo com dolent, no val la pena l’esforç. Aquesta reflexió, molt freqüent entre nosaltres, indica que no hem entès res de l’evangeli. No hi ha res més contraria a la predicació de Jesús.

La misericòrdia de Déu és gratuïta, eterna i infinita, però necessita que jo l’accepti, la faci meva, per tal que m’afecti. Creure que puc acollir-me a la misericòrdia de Déu sense respondre a la seva crida, es entendre la relació amb Déu d’una manera mecànica, jurídica i externa. Al contrario, la actitud de Déu per a mi, ha de ser el que em mogui al canvi.

La màxima expressió de misericòrdia és el perdó Entendre el perdó de Déu, té una dificultat quasi insuperable, perquè ens entestem en projectar sobre Déu la nostra manera pròpia de perdonar. Però el nostre perdó és sempre una reacció a l’ofensa de l’altre. Mentre que el perdó de Déu és anterior al pecat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.