EXIGIR A LOS OTROS LO QUE YO NO CUMPLO ES HIPOCRESÍA*
Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 6,39-45), extretes de l’escrit 

de Fray Marcos – Fe adulta.  

El sermó de les Benaurances donen pas a una sèrie de frases de Jesús que llegim aquests diumenges. A diferència de Mateu que situa Jesús a la muntanya (la mitologia situava el diví a la muntanya i a la vall l’humà), Lluc el situa a un replà de la muntanya, fent de pont entre el diví i l’humà.

Les frases que acabem de llegir, com les que vam llegir el diumenge passat, són proverbis que eren patrimoni de totes les cultures de l’entorn. Unes frases rotundes i fàcils de recordar (en aquell temps la majoria no sabia llegir) i que la saviesa popular va anar destil·lant al llarg de milers d’anys. .

Avui l’evangeli tracte diversos temes. Però ens centrem en en la brossa i la biga a l’ull. Cal tenir en compta la importància que tenen en la vida espiritual la llum i la visió, com a metàfores de les possibilitats d’accedir a un àmbit especial d’existència que ens obre un altre món. En cap ca es tracte de l’ull físic. És tracte d’un símbol, de les possibilitats que té tot ésser humà de veure una altre realitat que el col·loca en una situació privilegiada per enfrontar-se a la vida total des d’una altre perspectiva. Més que de valors espirituals, la imatge de la brossa a l’ull ens parla de la necessitat de conèixer el nostre inconscient. Donar importància a les mancances dels altres que nosaltres també tenim és la millor manera de fer palesa la nostre falsedat. Ens desfoguem criticant en els altres allò que fem nosaltres mateixos. La naturalesa de l’ull és veure. Si no hi ha cap impediment i l’ull està sa, la visió és la cosa més natural del món. És per això que l’exemple no parla de l’ull en si mateix. En els evangelis s’utilitza molt la imatge de la llum i la visió. El mateix Jesús diu: jo sóc la llum del món, el qui ve a mi no camina en les tenebres. I els diu als deixebles: vosaltres sou la llum del món. Està clar que aquell que arriba a «veure» de forma clara, es converteix en llum pels altres. Aquesta metàfora de l’ull i la llum és universal, i la podem trobar que qualsevol religió al llarg del temps i de l’espai. En les religions orientals ha tingut inclús molt més impacte que a occident. La imatge del tercer ull és un exemple clar d’això. Sovint es parla amb tota naturalitat d’un ull especial que tenen algunes persones que els permet veure el que la majoria no veuen. No és tant una realitat física, tot i que algú ho atribueixi a un òrgan específic del cós. El tercer ull fe referència a una sensibilitat especial per a descobrir la realitat transcendent i deixar-se guiar y dejarse guiar per ella. L’afany de corregir als altres és una constant, sobre tot entre els qui ens creiem religiosos. Tot i que l’evangeli ens aconsella la correcció fraterna, no hi ha res més perillós a la vida espiritual. No només perquè no podem estar mai segurs del que és millor per l’altre, inclús quan sabem que és bo per a nosaltres, sinó perquè tendim a corregir l’altre des de la nostra suposada superioritat moral. Aquell que se sent superior moralment o intel·lectual, està incapacitat per ajudar. La actitud de superioritat sempre neix de la superficialitat i està relacionada amb la falsedat del nostre ser. En la matèria espiritual, ens creiem que és suficient el que hem après dels altres, creient que el simple coneixement ens fa savis. Jesús ens invita a l’autenticitat, és a dir, a baixar fins el fons dels nostre ésser i descobrir-hi el que som verdaderament. Creure’s en possessió de la veritat, i per tant amb el dret a imposar-la als altres, és l’actitud més contrària al missatge evangèlic. La imatge del cec guiant un altre cec aclareix les coses. Sempre ens creiem amb dret a ensenyar perquè confonem la nostra veritat amb la veritat. Deia Machado: «¿tu verdad? no, la verdad, y ven conmigo a buscarla, la tuya quédatela».


*.- Veure l’original: EXIGIR A LOS OTROS LO QUE YO NO CUMPLO ES ...