DIOS NO CASTIGA*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 13,01-09), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Quan escoltem l’expressió: «Això és un càstig de Déu» és que no hem entès el missatge de Jesús, que és senzill de formular però difícil d’assimilar. El diumenge passat se’ns deia que no havíem d’esperar cap premi de Déu –perquè ja ens ho ha donat tot--. Avui se’ns diu que no hem de témer cap càstig. Encara no hem superat allò de que «Déu premia els bons i castiga els dolents.» Però s’ha de intentar.

A la primera lectura se’ns narra la gran teofania de Moisès, indicant el principi de l’alliberament del poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte.

Els esdeveniments als que fa referència no són històrics, sinó vivències escrites després de set segles d’haver-se produït. Per tant, no podem esperar que siguin tal com van succeir. Però són el reflex de l’experiència religiosa de l’alliberament d’un poble.

L’èxode és l’experiència central de tot l’ AT. Déu salva el seu poble i en aquesta salvació, el poble es reconeix com elegit i mimat per Déu.

És important, primer: fixar-se en que Déu respon a les queixes del poble. És un Déu que intervé en la història a favor del poble oprimit.

I, segon: Déu se serveix dels éssers humans per a realitzar l’obra de salvació. Tot i que Moisès es declara incapacitat, és enviat. Som nosaltres els responsables de que la humanitat camini cap l’alliberament. Aquestes dues veritats són claus per entendre el Déu de Jesús.

Pau, basant-se en l’experiència d’Israel, adverteix als corintis que no és suficient pertànyer a una comunitat per estar segur. No hi ha res que pugui suplir la resposta personal a allò que se t’exigeix. Emparar-se en les seguretats del grup por ser una trampa.

Pau, d’acord amb l’evangeli diu: Qui es creu segur, vagi en compta de no caure! I Jesús diu, per dues vegades, després de referir-se als galileus que van morir: «si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.»

La vida humana és camí vers la plenitud, i necessita «rectificacions» constants. Si no corregim el rumb equivocat, ens precipitarem al buit.

La paràbola de la figuera dona molta llum sobre el tema. Recordem que la figuera era un dels símbols del poble d’Israel. I el número tres era símbol de plenitud. Es com si diguéssim: Déu et dona tot el temps del món i a més a més un any. Però per molta paciència que tingui Déu, el temps per a donar fruit és limitat. Déu és amor total, do incondicional, però no pot suplir el que he de fer jo. Sóc únic, irrepetible. Tinc una tasca assignada; si no l’acabo, aquesta tasca es quedarà per fer i la culpa només serà meva.

No ha de venir ningú de fora a premiar-me o castigar-me. El compliment de la tasca serà el premi, i el no compliment, el càstig. La tasca de l’ésser humà no és fer coses, sinó fer-se ell mateix. Del que es tracte, és de prendre consciència del que un és i viure aquesta realitat en plenitud. Està clar, que si aquest procés de conscienciació no es tradueix en «fruits», serà la prova de que seguim el camí equivocat.

*-. Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

Evangeli i comentari Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com