¿QUÉ SALVACIÓN BUSCAMOS EN JESÚS?*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 5,21-43) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El diumenge passat, Marc ens parlava del «poder» de Jesús sobre la naturalesa (la tempesta calmada). L’evangeli segueix amb la manifestació de «poder» sobre els mals esperits (curació de l’endimoniat a Gerasa), que no hem llegit. Avui donem dues passes més: «Poder» sobre la malaltia; i «poder» sobre la mort (la filla de Jaire). No és possible una síntesi més clara, ordenada i progressiva de l’activitat salvadora de Jesús.

En el doble relat d’avui, descobrim un missatge molt profund. Per una banda, la nena i el seu pare són imatge dels sotmesos a la institució. Jaire és un càrrec públic, tot i que no estrictament religiós. La dona malalta representa als marginats i exclosos per una interpretació excessivament legalista de la Llei. Aquest simbolisme es fa mes clar per l’anonimat de les dues dones, i els dotze anys de malaltia de la dona i els dotze anys de vida de la noia. El número dotze és simbòlic pels israelites.

Jaire (símbol de la institució) no troba resposta a la religió i busca la salvació en Jesús.

La dona malalta, s’havia gastat tota la seva fortuna buscant la curació, sense obtenir resultats. Ni li quedava cap més sortida. La religió no només no li oferia cap solució, sinó que a sobra la marginava i l'excloïa socialment fins a límits avui inimaginables.

Un viola formalment la Llei acudint a un proscrit. L’altre viola literalment la Llei tocant Jesús. És molt interessant constatar que en els dos casos, Jesús apel·la a la fe-confiança com motor per posar en marxa la curació-salvació.

Cal tenir present que diu el Levític: «Quan una dona tingui la regla, quedarà impura, durant set dies; tothom qui la toqui quedarà impur fins al vespre.» (Lv 15,19)

La dona amb hemorràgies tenia prohibit, per imperatiu social i religiós, tocar i ser tocada. Ella sap que l’acte que la pot salvar, està prohibit de forma expressa per la Llei. Tanmateix, dotze anys de sofriment l’empenyen. Una valentia ni exempta de temor, s’apropa pel darrere. El fet de tocar Jesús no és només un acte de confiança en ell, sinó que també en si mateixa. La seva valentia li retorna la salut.

Jesús pregunta «Qui m’ha tocat?», donant a entendre que, d’entre la multitud que l’encercla, algú ha arribat fins a ell buscant una resposta al seu patiment. Acceptant ser tocat, més enllà de la norma, entra en la dinàmica que la dona ha inic. Jesús s’obra a la comunicació profunda i sanadora a través del cos.

Jesús i la dona estan expressant el millor d’ells mateixos. El cos «impur» de la dona és reconegut i acceptat per Jesús com normal. Deixant-se tocar Jesús es col·loca por sobre dels codis socials i religiosos. El tabú de la impuresa queda esvaït. Es dona una complicitat total entre dos éssers humans que es relacionen des del més pregon del seu ésser: el físic, el psíquic i el religiós.

La dona actua saltant-se la Llei, però Jesús encara va més enllà, i reacciona com si la Llei no existís. El miracle es produeix sense que intervingui la voluntat expressa de Jesús. És la fe-confiança de la dona la que desencadena els esdeveniment.

També és interessant la al·lusió a una força especial que surt de Jesús. La força ve de Jesús, però és la dona la que posa en marxe aquesta energia. Aquest relat ens ajuda a descobrir el que succeeix de veritat quan l’evangeli ens parla de «miracles».

Amb la filla de Jaire passa que uns emissaris parlen de mort a Jesús que és portador de vida, i dirigint-se a Jaire: «No tinguis por; tingues només fe.» (Mc 5,36). Tothom se’n riu, però Jesús agafa la ma de la nena, i li diu «aixeca’t!» (verb amb el que Marc parla de resurrecció). Contràriament al que diu la Llei, Jesús toca un mort i en comptes de quedar contagiat, dona vida al cadaver.

*-. Veure original: https://www.feadulta.com ›