DEJA CRECER LA SEMILLA QUE HAY EN TI*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 4,26-34) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El centre de la predicació de Jesús va ser el Regne. El problema és saber en què consisteix. Per això les paràboles ens van aclarint aquesta misteriosa realitat.

El Regne és, a la vegada, una realitat divina que ja és a cadascú de nosaltres i una realitat terrena que consistiria en la seva manifestació a la nostra existència terrena. Ni és Déu en si mateix ni es pot identificar amb cap situació política, social o religiosa.

Com diu l’evangeli, Déu «n’hi és aquí ni és allà.» Déu no pot estar tancat a lloc. Ni és només a l’Església, ni és només dins nostre. Aquesta ambivalència de ser dins i fora, en el diví i en l’humà, és el que ens impedeix poder-lo encerclar en conceptes que no poden expressar realitats aparentment contradictòries. Una realitat que no es tracte de comprendre, sinó de viure.

Les paràboles ens transmeten actituds vitals, que són les que ens permeten donar resposta adequada a cada una d’elles. A mesura que anem creixent espiritualment, a cada paràbola hi trobem actituds vitals diferents, anem aprofundint en el missatge.

Les dugues paràboles de l’evangeli d’avui no necessiten explicació. Tots sabem que és una llavor i com es desenvolupa fins que es converteix en planta. En tot cas, recordar que la llavor de mostassa és tant petita que resulta imperceptible a simple vista. Potser per això és tant adequada per explicar la força del Regne, que tampoc podem percebre.

La planta que es va manifestant lentament no ve de fora, sinó que és conseqüència d’una evolució interna dels elements que ja són dins. Això és molt important, perquè ens obliga a pensar, no en quelcom estàtic, sinó en un procés sense final, perquè la seva meta és Déu mateix.

El Regne que és Déu ja és aquí, en cadascú de nosaltres i en tots a la vegada. Però la seva manifestació s’ha d’anar produint lentament a través del temps i de l’espai. La nostra tasca no és produir el Regne, sinó fer-lo visible.

Les dues paràboles tenen una doble lectura. Són aplicables a cada persona, per la seva capacitat d’evolucionar des que neix fins assolir la plenitud i també pot aplicar-se a la humanitat en el seu conjunt.

Una altre reflexió interessant és que no podem pensar en una meta preconcebuda. Partint del que és cadascú en el nucli del seu ésser, ha de desplegar totes les possibilitats sense saber d’antuvi on el portarà l’experiència de viure. A la vida espiritual erra qui prefixa les metes a les que vol arribar. Del que es tracte és de desplegar una Vida i per tant, és imprevisible, perquè tota vida és abans que res, una resposta als condicionants de l’entorn. No s’ha de proposar cap meta. El que s’ha de fer és, senzillament, anar endavant.

A la primera paràbola es destaca la potencialitat interior que té la llavor, que la fa capaç de desenvolupar-se per si mateixa. A la segona es destaca la desproporció entre la petitesa de la llavor i la gran planta que es converteix.

Ens hem de preguntar si cadascú de nosaltres ha descobert de veritat i ha acceptat el Regne de Déu i si l’hem envoltat de les condicions mínimes indispensables per tal que pugui desplegar la seva pròpia força.

El Regne no és una realitat diferent del mateix Déu. És la llavor divina la que està sembrada en cadascú de nosaltres. És aquesta llavor la que ha de desenvolupar-se i manifestar-se externament. El Regne de Déu és una realitat espiritual. Tanmateix, cal que descobrim mitjançant les obres, que aquesta llavor que portem dins es desenvolupa adequadament.

Jesús va experimentar dins d’ell mateix aquesta Realitat i ho va manifestar a la seva vida diària. El Regne de Déu és dins nostra i l’hem de descobrir. La lluita és interna. Només si el descobrim i el deixem créixer dins nostre, es manifestarà a l’exterior a través nostra.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›