LA PLENITUD CONSISTE EN DEJARSE COMER*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 14,12-16 i 22-26) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’eucaristia é sens dubta el sagrament més important de la nostra religió. Però si ara Jesús assistís a alguna de les nostres misses sentiria la mateixa indignació que va sentir en veure l’actuació des sacerdots del temple. I és que ens oblidem de l’esencial, de fer present en nosaltres tot allò que va significar Jesús amb la seva vida de lliurament total envers els altres.

A la missa s’hi va, en general, perquè està manat i perquè no volem cometre un pecat mortal. Sense adonant-se que el pecat és assistir-hi sense que això canvii en res la nostra actitud vital.

Participar d’un sagrament és unir-se a un signe amb una realitat significada, que no es dona si no es té la ment oberta. Sense aquesta connexió amb el significat, el ritu queda en pur folclor.

L’eucaristia, en tant que sagrament, és un signe. És la comunitat reunida que celebre la seva fe, encara que una majoria dels assistents segueixi pensant que la missa la celebra el sacerdot. Aquest despiste generalitzat és conseqüència de creure que el sacerdot té poders especials per a realitzar un miracle. Jesús va dir: on dos o més es reuneixen en el meu nom, jo estaré enmig d’ells. És la comunitat reunida la que recorda a Jesús i el fa present.

És molt important recordar que el signe no és el pa, només, sinó el pa partit i repartit, preparat per a ser menjat. El fet de partir el pa forma part de l’essència del signe. Jesús es fa present en aquests gest, no en la materia del pa. Si comprenguéssim bé això, s’evitarien tots els malsentesos sobre la presència real de Jesús en l’eucaristia. El pa consagrat sempre fa referència a una fracció del pa, é a dir, a una celebració eucarística. Sense auquesta referència no té cap sentit.

Passa el mateix amb la copa. El signr no és el vi, sinó el vi begut, és a dir, compartit. Pels jueus la sang és la vida, (no signe de la vida, com és per nosaltres, sinó la mateixa vida). La copa vessada és la vida de Jesús posada al servei de tots, la seva vida que es dona perquè tots en participem.

La realitat significada no és Jesús sinó Jesús com a do, és dir, és l’AMOR que és Déu, manifestat en Jesús.

Comencem per aclarir que en l’antropologia jueva del temps de Jesús, el concepte home cos no feia referència a la carn, només, sinó a la persona persona en tant que subjecte de relacions.

El «soma» grec té diversos significats però al traduir-lo al llatí per «corpus», ha acabat imposant-se el significat material de cos físic i això ha distorsionat el missatge original. Jesús no va dir: Aquest és el meu cos (físic) sinó això sóc jo, això és la meva persona que s’ha lliurat als altres. Aquesta èrsèctiva ens obra una nova comprensió del sagrament.

L’eucaristia és el resum de l’actitud vital de Jesús, que va consistir en manifestar què és Déu. Com a bon fill fa present el Pare allà on és ell. Aquesta realitat significada, per ser espiritual, no està sotmesa al temps ni a l’espai.. Sempre hi és. Fem el signe no per a crear-la sinó per a desconrir la seva presència, i poder viure conscientment la nostra més impressionant profunditat del ser. Sortir de la dinàmica del miracle i de la màgia, no resulta fàcil: exigeix un esfuerç mental que no tots estan disposats a ferr.

Els primers cristians van agafar del grec , com a mínim sis paraules per indicar realitats diferents. Nosaltres ho posem tot en la paraula «amor». que

Àgape: seria el mateix Déu com a do pur de sí mateix, però sense donar-se, sinó atrayent l’home vers el seu «amor».

Caritas, síntesi de l’Eros informat per l’Àgape. Seria l’Amor cristià.

Filia: amor amistat. Satisfacció de desitjos, aferraments, ideals.

Eros: amor purament humà. Plaer proper.

Libido: plaer sensible que sigueix l’Eros. Impuls sexual.

Nomos: relació amb l’altre a través del compliment estricte de la llei.

L’«amor» del que parla l’evangeli, referit a Déu, seria l’«àgape»; ReferiT A L’home seria la «caritas».

L’amor humà és la relació entre dues persones; Quan més profunda i estreta sigui aquesta relació, més amor hi haurà entre elles. Aquest amor no anul·la la persona, sinó que la fa més humana. Però a Déu no se’l pot estimar d’aquesta manera perquè no estem fora d’ell. L’«àgape» significa estar en Déu, en la seva realitat. Déu no és un ser que estima, sinó que és l’amor. Imaginem que Déu és la calor que fon tot el que toca fent del divers una sola realitat. Tota la creació és una sola cosa en Déu.

En els evangelis Jesús ens diu «el Pare i jo som u», i «qui em veu a mi, veu el Pare» Aquesta és l’experiència dels místics. Sant Joan de la Creu ho expressa bellament: «¡Oh noche que guiaste! ¡Oh noche amable más que la alborada! ¡Oh noche que juntaste amado con amada, amada en el amado transformada!.»

Déu no es pot fer present en un lloc acotat, senzillament perquè no pot deixar d’estar a tot arreu. Però els humans no tenim més remei que ubicar-lo en un lloc concret per tal de poder-ne tenir consciència.

Quan Jesús proposa un manament nou, està parlant de les conseqüències que s’haurien de produir en les nostres vides, això és: entrar en l’amor (àgape) del Pare. L’única finalitat de la celebració d’una eucaristia, és fer present amb signes, aquest àgape que ens hauria de fondre amb Déu, és a dir: obrir-nos als altres, fins a fondre’ns amb Déu. L’home té el privilegi de de poder prendre consciència d’aquest fet i viure’l. Tanmateix, qui ho descobreix i ho viu no està més fos en Déu que el que no se n’adona. Però en ser-ne conscient fa que es descobreixi a sí mateix i sigui més feliz

*.- Veure original: https://www.feadulta.com