VIVE EN TU FAMILIA, LA GRANDEZA DE SER PLENAMENTE HUMANO* 

Claus interpretatives dels textos nadalencs (Lc 2,22-40) Font: Fray Marcos – Fe adulta 

La litúrgia avui ens proposa la faíilia de Natzaret com a punt de reflexió. Coneixent el fill hem de suposar que la família era ideal. Però hem de deixar clar que el model de família d’aquella època era patriarcal, molt diferent al nostre.

Si no tenim tenim en compta aquesta realitat ens serà impossible entendre res de l’ambient en que es va desenvolupar la infància de Jesús. La veritat és que el tipus de família de Natzaret que se’ns ha propusat durant segles, no ha existit. La família molecular era completament inviable, en aquell temps, tant per motius sociològics com econòmics. 

El relat del Nen que es èrd a Jerusalem és impensable en una família de tres. Tant sols es pot produir quan és tot el clan el que torna acasa després de la peregrinació. També l’evangeli ens diu que la seva mare i els seus germans van intentar portar-lo a casa per considerar que havia perdut la xaveta i això representava un descrèdit per a tot el clan. 

En el passatge evangèlic que llegim avui, Lluc vol deixar clar, des del principi, que la vida de Jesús va estar inserida plenament en les tradicions jueves. La seva persona i el seu missatge no són realitats caigudes del ceo, sinó sorgides des del fons més genuí del judaisme tradicional. 

L’exemplaritat de la família de Natzaret l’hem de bscar on està realment, fugín de tota idealització que l’únic que aconsegueix és posar-nos en un ambient irreal que no ens duu enlloc.

El que és important no és el model de família en el que va viure Jesús, sinó els valors humans que es desenvolupen sigui quin sigui el model on els hem de viure.

Jesús va predicar el que va viure. Si va predicar l’amor, és a dir, el lliurament, el servei, la sol·licitud per l’altre, vol dir que ell ho va viure primer.

Les institucions no s’ha de sacralitzar. Només són instruments que han d’estar sempre al servei de la persona humana, que és el valor suprem. No s’ha de posar mai la persona al servei de la institució, sinó tot el contrari.

No s’ha de despreciar una institució que em demana un esforç, si m’ajuda a trobar el meu ser verdader. Però no puc permetre que la institució m’obligui a fer alguna cosa que em deteriori com a ésser humà, ni tant sols si fer-ho em portés avantatges o seguretats egoistes.

La família segueix sent el marc privilegiat per el desenvolupament de la persona humana, però no només en els anys de la infància o joventut, sinó que també ha de ser el camp d’entrenament en totes les etapes de la nostra vida.

La consanguinitat, i l’amor natural haurien de ser punts de recolzament per aprendre a sortir de nosaltres mateixos i anar als altres amb capacitat de lliurament i servei. Les relacions familiars ens haurien d’ensenyar a deixar el nostre individualisme i egoisme. Si a la família superem la temptació de l’egoisme amplificat, aprendrem a tractar als altres amb la mateixa humanitat: exigir menys cada dia i donar-nos cada dia més.

*-. https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.html