NOMÉS MIG MISSATGE

Per Antoni Ferret

L'Església, i en general les Esglésies cristianes, porten més de 2.000 anys ensenyant, divulgant, promovent la meitat del Missatge cristià.

Aquest Missatge (amb més  precisió anomenat bíblico-cristià) va ser elaborat per al voltant d'una vintena d'autors israelites, al llarg d'uns 8 segles, però no de manera progressiva, sinó més aviat «a salts», i constitueix l'element fonamental de la Bíblia. Aquesta, a més, comprèn mites, història, legislació israelita, pregàries, textos didàctics, fins i tot poemes. Independentment de l'interès cultural de cada part del seu contingut, cal saber identificar lo que és un filó d'actituds i ensenyaments de tipus sòcio-humanista (molt poc, o gairebé gens, conegut).

Els mites, per exemple, es poden comentar un dia de manera festiva i amb caràcter simbòlic, sempre sabent per endavant que són mites (lo que no es pot és fer-los passar com a certs), les pregàries o els salms es poden llegir o repetir individualment en moments adequats, les novel·les didàctiques i els poemes es poden llegir com qualsevol lectura instructiva… però el missatge humanista és lo que cal conèixer, divulgar, i practicar. Sembla mentida, però és lo que menys es coneix de les 2.000 pàgines i escaig de la Bíblia.  Com pot ser, això?

Aquest Missatge comprèn històricament tres parts, pel que fa a contingut:
1)   A Israel, en els segles VIII i VII aC, amb el poble israelita independent, es va donar lo que jo anomenaria el període d'or d'Israel i del Missatge.

A) Els profetes Amós, Isaïes, Miquees, i posteriorment altres, com Jeremies, van emetre, en nom de Jahvè, dures crítiques i denúncies de les injustícies socials.

B) En el segle VII, amb Israel del nord ja destruït però Judà encara lliure, el rei Josies i els seus consellers, a més del mite de l'estada a Egipte i la seva sortida gloriosa, i moltes i diverses altres lleis, van establir una legislació de mesures de justícia social tendents a:

*evitar en la mesura del possible la pobresa.

*protegir-la si es donava (molt especialment en cas de vídues, orfes i immigrants).

(Em refereixo, naturalment, a textos de Levític i Deuteronomi, sobretot.)

2) En els segles següents, amb Israel sotmès al govern de països estrangers, s'estén un parèntesi, en el qual el procés d'humanització no continua i sembla que s'inverteix. No obstant això, no falten mai les plomes que recorden els vells principis i els exigeixen.

3) L'època de Jesucrist i els apòstols (mitjançant la relació dels evangelistes) constitueix un nou focus important del Missatge i, a més, la seva cirereta. Sobresurten valors com la filiació divina, l'amor universal, la inversió de valors (Déu jutja les coses de manera inversa de com ho fa el món), la supremacia de l'ajuda al necessitat…

Els valors dels vells profetes i els de Crist i els seus apòstols són perfectament complementaris, per a constituir un Missatge humanista molt complet. No obstant això…

Quan s'estableix, a poc a poc, una institució (l'Església, més endavant les Esglésies) a fi de difondre aquest Missatge d'amor i alliberament per a tothom, l'actuació se centra en la part del Missatge de Jesús, basada sobretot en els 4 evangelis, cosa que es tendirà a denominar «l'Evangeli», amb un contingut, doncs, limitat a la meitat del Missatge bíblico-cristià.

Aquesta limitació no és pas poca cosa: significa perdre dos grans valors de la part israelita:

1) La denúncia profètica de les injustícies (i dels injustos).

2) El marc de lleis preventives i protectores de les persones pobres. (Prohibició de cobrar interès en els crèdits, sobreseïment periòdic dels deutes, dret de rescat d'una propietat venuda per necessitat, obligació de reservar periòdicament una part de la collita a les persones pobres; tot això a més a més de l'obligació moral d'ajudar, de manera voluntària, en cas de necessitat. O sigui: les persones pobres, pel fet de ser-ho, gaudien d'uns «drets».)

Deixar això de banda ha sigut, i és, un enorme frau a la humanitat.

Per què, en un primer moment, o en un de segon, o més endavant..., es va oblidar una tan gran salvaguarda de les persones? Qui podrien ser considerats culpables d'això, en funció dels seus estudis, de les seves obres teològiques (tantíssimes i tan extenses)? Què podria justificar-los d'haver-se oblidat, o desentès, d'allò més important en la vida humana?

Interrogants i tasques que molt gustosament cedeixo a plomes més insignes que la meva, com tants teòlegs, biblistes, autors de grans obres, a veure si per una vegada...

Em conformo amb haver descobert un tresor amagat i oblidat, haver-lo exposat de manera comprensible, i reivindicar-lo. Com podrem aconseguir que l'Església i les altres Esglésies «recentrin» de manera correcta allò que elles anomenen les seves «doctrines»?

No vull entrar en aquest terreny cedit, però sovint tinc la temptació de pensar que, de fet, s'ha ensenyat i s'ensenya aquella part del Missatge que és menys compromesa.