LA EXPERIENCIA PASCUAL*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 21, 1-19) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Abans d’anar al relat d’avui, unes reflexions. L’«experiència pasqual», és una experiència interior que, si no s¡assoleix és inútil qualsevol explicació.

És així de senzill. L’experiència interior és la clau per entendre els textos evangèlics. No hi ha paraules ni conceptes que puguin explicar la realitat viscuda. Per això els primers cristians van intentar explicar-se amb relats simbòlics. El nostre problema és que intentem interpretar-los com si fossin cròniques de successos.


L’objectiu d’aquests textos és invitar-nos a assolir les seves mateixes experiències que van fer possible que tinguessin l’absoluta seguretat de que Jesús seguia viu.


Es tracte d’una vivència tant potent, la dels seguidors de Jesús, que els va portar a enfrontar-se al motiu real del perquè va ser condemnat Jesús. La condemna no va ser només a mort, va ser a desprestigiar-lo a la creu, per evitar que ningú s’atrevís a rehabilitar el Mestre i seguir-lo.


El relat d’avui respon a un esquema teològic que es repeteix en totes les aparicions. No pretenen dir-nos el que va passar, sinó transmetre’ns l’experiència d’una comunitat que desitjava que altres cristians, també els d’avui, visquessin la mateixa realitat que ells estaven vivint. En aquella cultura, la manera de transmetre idees, era a través de relats, que podien estar agafats de la vida real o construïts si fos el cas.


La introducció del relat d’avui ja ens posa a la pista: «Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles.» (Jn 21,1) «Aparèixer» (ephanerôsen) té el significat genèric de «sortir de la foscor». Per a Joan implica una manifestació d’allò que és celestial en un marc terrenal.


«Quan va despuntar el dia.» (Jn 21,4) En passar de la nit al dia, set deixebles passen d’una visió terrena de Jesús, sobre la base del que ven poder percebre a través dels sentits, a una experiència interna que els va permetre descobrir en ell quelcom que no es pot veure, ni escoltar, ni tocar.


Seguim en l’esquema del diumenge passat.

1a. Situació.
Els deixebles estan pescant, és a dir, havien tornat a la feina. No buscaven res espiritual: ni esperaven ni buscaven res del que va passar. Estaven junts, és a dir: formaven comunitat. No es fa al·lusió als dotze. Eren set, que és el número de la plenitud, amb clara referència a totes les nacions, incloses les paganes. Missió universal de la nova comunitat.


La pesca és la imatge del resultat de la missió. «Aquella nit no van pescar res.» (Jn 21,3). La nit significa l’absència de Jesús. Sense ell, la labor missionera es infructuosa i estèril.


2n. Jesús es presenta.
Pren la iniciativa i se’ls apareix sense que ells l’esperin.


Al despuntar el dia, a la primera llum del matí és el senyal de la presència de Jesús. Segueix el llenguatge simbòlic: Jesús és la llum que permet treballar i donar fruit.


Jesús no els acompanya; la seva acció en el món es realitza per mitjà dels seus deixebles.


3r. Els saluda.
La salutació és cordial: «Nois, no teniu res per a menjar?» (Jn 21,5) «Nois» (paidion) és un tracte inferior (vg. El noi dels encàrrecs). Al tractar-los de nois, Jesús els està exigint una disponibilitat total pel servei.


Jesús ja té la feina feta. Però ells han de seguir buscant i compartint el pa i el peix. Jesús segueix a la comunitat, però sense actuar directament; ara l’acció són ells els qui l’han de fer.


4r. El reconeixen.
Només un dels deixebles, el qui està més identificat amb Jesús, el reconeix: «Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: És el Senyor.» (Jn 21,7) Només qui té experiència de l’amor de Jesús, sap llegir els senyals que envie.


Pere no s’havia adonat de la presència de Jesús, però, quan Joan li ho comunica, «es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua.» El canvi d’actitud de Pere queda reflectida d’una manera simbòlica amb la paraula «es posa». És la mateixa actitud que l’evangelista Joan observa en Jesús, quan «se cenyí una tovallola.» (Jn 13.4) per a rentar-los-hi els peus, després de l’últim sopar.


Pere es tira a l’aigua en senyal de servei, disposat al lliurament. Només ho fa ell, perquè només ell ha de canviar d’actitud.


Els altres deixebles que estaven a la barca, no estaven lluny de la terra, que és el lloc de la comunitat. Ells no van veure Jesús, però si el foc i el menjar que els preparava, expressió de l’amor que sentia per a ells. Acostant-se «prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.» (Jn 21,13) Són els mateixos aliments que Jesús va donar abans de parlar del pa de vida. En aquella ocasió el pa s’identificava amb la seva carn, lliurada perquè el món tingui vida. És el mateix que ara els ofereix.

5a. La missió.
El diumenge passat el reconeixement després del dubte se centra en Tomàs; avui ho fa en Pere. Havia reconegut a Jesús com a Senyor, però no l’acceptava com a servidor a imitar.


Amb la seva pregunta, Jesús intenta que Pere s’enfronti amb la seva actitud. Només una actitud de lliurament als altres, com la de Jesús, podrà manifestar el seu amor. La resposta és afirmativa, però evita tota comparació. Només ell l’havia negat. Jesús fa servir el verb «agapao» = amor-amor. Pere contesta amb «phileô» =voler, amistat. Pere comença a comprendre. Jesús no és el Senyor, sinó l’amic.


Pasturar = procurar aliment. Jesús li demana la mostra d’aquest amor. Procurar menjar és comunicar vida. Això només es pot fer en unió amb Jesús, que és la Vida.


Li demana que renuncii a la idee de Messies que no coincideix amb el que és Jesús: model de pastor, aquell que es lliure ell mateix per les ovelles. Pere l’havia negat perquè no estava disposat a arriscar la seva vida. Però per a Jesús, la missió, d’ara és comportar-se seguint el model del pastor. Per a la comunitat, és l’únic pastor.


Al preguntar-li per tercera vegada, posa en estreta relació aquest episodi amb les tres negacions de Pere. Jesús espera la rectificació definitiva i total de Pere. Ara és Jesús qui utilitza el verb «phileô» (en el sentit de «m’estimes»), el mateix que havia fet servir Pere: «tu saps que t’estimo». Li fa aquesta tercera pregunta per assegurar-se de que Pere està segur del que afirma.


Ser amic significa renunciar a l’ideal de Messies que Pere s’havia construït. Jesús no pretén ser servit, sinó servir als altres. Pere comprèn que ha de fer el mateix. La pregunta resumeix la seva història d’oposició al designi de Jesús. Amb la tercera pregunta queda clar que hi ha adhesions que no són vàlides.


*.- Veure original: https://www.feadulta.com